Gelats

Sempre que recordo coses de la meva infantesa i joventut penso que van transcórrer treballant a Casa Boada. Durant bastants anys vam ser els únics que veníem gelats i orxates al barri. Recordo que no hi havia els avenços que hi ha ara. Cada dia la casa Planellas, que estava a la Rambla Nova (on avui hi ha el Bankinter de davant del Motoclub), ens deixava una conservadora de fusta on posàvem gel amb sal i ens portava els gelats i l’orxata. Amb el temps aquesta geladeria va acabar tancant. Jo no n’acostumava a beure, però si sobrava orxata ens la bevíem, ja que l’orxata la servíem fresca de cada dia. En ser els únics de la zona que en veníem, en veníem molta.

Recordo que a la Rambla Nova hi havia una geladeria de categoria, la casa Picó. Quan t’esperaves per fer un gelat la boca ja se’t feia aigua. En aquells moments, casa Picó era la millor i estava una mica més amunt del Metropol, tirant cap al Balcó del Mediterrani. Servien les copes Picó, que eren una obra d’art. Eren unes copes grans amb boles de gelat de nata, maduixes, entre altres. Un gran gelat. També venien batuts.

La casa Picó va passar al record de molts dels de la meva època amb una nota molt alta. Quan va tancar, els amos van posar a la plaça Verdaguer Les Parkinsònies, una gran cafeteria on també venien gelats. De Les Parkinsònies recordo que hi anava a esmorzar l’arquebisbe Pont i Gol. Amb aquest arquebisbe només el vaig saludar un cop, a l’Acadèmia Sant Pau, el col·legi de les Coques on va treballar la Conxita Aragonès Guinart, la meva dona.

Al final de la Rambla Nova, a tocar del Balcó, hi va haver una casa on al rètol només hi deia ‘Polos’, a dins només hi havia una gran barra i no hi havia ni cadires ni taules. Hi servien orxata i molts tipus de gelats. Aquesta casa va canviar el rètol pel de ‘Posol’, ja que una marca comercial tenia registrat el nom ‘polos’. Era un local molt concorregut i freqüentat pel jovent. La major part de gelats que despatxaven eren amb bastó, els típics de gel amb gustos sobretot de fruita. Els preus eren molt econòmics. Recordo que els dies de calor, quan pujava de l’estació de tren, m’aturava a beure una orxata al Posol. Te la servien en un got amb dues palles de veritat, després van arribar les palles de plàstic i avui són de paper. Aquest local estava on avui hi ha el Rafa Gelati. La vida canvia, la gent es fa gran i els qui venen darrere es dediquen a altres menesters. Ningú vol els horaris d’aquests treballs, però el món no s’acaba i sempre surten noves persones disposades a donar continuïtat. També hi havia carretons que venien gelats pel carrer, tot i que van tenir poca presència a Tarragona.

La casa Sirvent va aterrar a Tarragona procedent del País Valencià amb el torró i es va instal·lar en un petit local del carrer Misericòrdia. Jo no el recordo, però sí que recordo el local del carrer Portalet, en una botiga dins d’una escala que funcionava en l’època dels torrons. Els pioners de casa Sirvent venien en tren portant torrons des del sud. Els mitjans eren pocs, però la ciutat no en necessitava més ja que érem pocs habitants. Jo vaig conèixer els pares de Fernando Sirvent Ramos, que va obrir la primera botiga a la Rambla Vella, davant de l’Hospital de Santa Tecla.

La marca Sirvent va començar amb una nova fórmula que venia torrons per Nadal i gelats i orxata durant l’estiu. Fernando Sirvent va morir i tot va recaure sobre la seva dona, Joana López, que és la persona amb qui la casa Sirvent ha fet el gran salt obrint sis punts de venda i amb més in mente. La casa Sirvent sempre ha tingut la qualitat com a bandera.

Recordo les tertúlies amb amics bevent orxata amb el primer cigarret o un gelat. Recordo que amb els meus amics ens asseiem al voltant d’una petita taula de marbre rodona amb tres potes. Les taules no ballaven ja que el terra era irregular. Érem Vicien, Moya, Badillo, Elipe, Pagès i Ramos. Era una joventut on també teníem present el fer alguna cosa per als altres.

A la Rambla Nova, a tocar de la farmàcia Domingo i l’Hotel Europa, hi va arribar la família Olivier, amb la fama dels gelats italians, que són famosos arreu i a Tarragona els coneixem com ‘a la italiana’. Recordo quan el senyor Olivier i la seva senyora van obrir el local o fabricaven gelats de cara al públic. Era bonic poder veure com el feien. Avui, aquella primera botiga de la família Olivier la porta el fill Gabri, que manté amb honor la marca i fa una orxata, batuts i gelats boníssims. I és que una bona geladeria ha de vendre els gelats artesans i no industrials. Al final de la Rambla Nova, al costat del Balcó del Mediterrani i l’antic local de Posol, hi ha Raffa Gelati, de la família Olivier, els mateixos de l’acollidora geladeria de la plaça Verdaguer. No són els únics locals, ja que la gran família Olivier actualment en té diversos.

Recordo quan el matrimoni Olivier m’explicava com fabricaven els gelats i la veritat és que no hi havia secret. El tema és utilitzar productes de primera qualitat i dominar l’ofici. A més, ells sempre eren molt amables, com també ho són els fills.

Per sort seure en una taula per fer una pausa al passeig, descansar i menjar-se un gelat o beure una orxata encara ho podem fer. La tecnologia ha anat avançant des que era jove i van aparèixer les neveres elèctriques, i amb elles moltes marques de gelats que es venen en bars, quioscs i infinitat de llocs. Quan ara recordo que a casa Boada veníem gelats sense nevera elèctrica em sembla com si no hagués pogut ser, però va ser.

Avui els gelats són per a tot l’any, en canvi l’orxata artesanal es consumeix sobretot a l’estiu. A propòsit de l’orxata, existeix una bonica llegenda que diu que li van oferir a Jaume I quan va entrar a València. Li van voler oferir el millor que tenien i quan el rei la va tastar va dir: «això és or, xata». Les llegendes són això: llegendes, però són boniques.

Recordo també que en forma de xarop era molt popular l’orxata i la llet d’aumetlla concentrada Almendrina, la llimona, o el de taronja o altres molts sabors. Només calia afegir aigua fresca i remenar. Així en poc espai es podien tenir refrescos sense haver de transportar l’aigua.

També era molt popular la llet condensada, que sovint es bevia directament del pot. Abans el sucre era bo per als ossos, la quina era bona per als nens. Avui se’n veu poca d’Almendrina, de llet condensada o de quina. També menjàvem pa amb vi i sucre i la veritat és que vam créixer sans.