Gent gran

Quan penso en la gent gran també recordo els qui ho eren quan jo era jove. El germà de la tieta Rosa Cabré Budí «Rosita» (1911-1985) era el Salvador (1916-1968), son pare del Joan del Forn Sant Salvador de Cambrils. I com que són una família de forners, els portava pa amb el cotxe de línia fins a Mont-roig. L’home de la Rosita era el tiet Josep Pascual Castellnou «Pepito» (1896-1980), que era pagès. Quan el Pepito tenia collites esplèndides, que feien goig, li pagaven malament, ja que el preu anava baix. I quan tenia collites pitjor aleshores li pagaven millor. Era una època en què s’havia de comprar menjar d’estraperlo.

La Rosita era germana de la Pilar Cabré, que em va fer de mare i estava a la cuina de Casa Boada. El Pepito i la Rosita vivien a cal Pataquer, a l’actual carrer de Francesc Riba i Mestre de Mont-roig. Tenien un gat que anava pels terrats. La majoria de gats anaven per carrer, però aquest anava pel terrat i saltava a l’hort de l’Amadeu, a la part del darrere del carrer. Recordo que la tieta Rosita li donava al gat el que li sobrava de menjar ja que sempre en tiraven una mica més per al gat. Llavors els peix era fresc ja que el pujaven de Cambrils i el gat es llepava els bigotis. Quan era petit jo anava a jugar a l’hort de l’Amadeu i hi menjàvem caquis, n’hi havia molts i es feien malbé, hi jugava amb l’Amadeu, que va morir jove, i amb el Josep Maria de ca l’Elies.

El món ha canviat. Enguany només he rebut una felicitació de Nadal per correu, ara tot és pel telèfon mòbil. Recordo que abans esperava el carter, que venia a deixar les cartes al bar, i estava content d’obrir els sobres i llegir el que em deien, després penjava les nadales que anava rebent durant les festes en un cordill al menjador de casa i així durant les festes tenia present una bona colla d’amics. La tècnica sembla un miracle, però molts cops aquests prodigis de la ciència ens fan oblidar les tertúlies de casa. Quan passejant veig molts jóvens asseguts cadascun concentrat en el seu mòbil, això em fa pensar. Els mòbils són una excel·lent eina per a les persones que viuen soles, o moments de més solitud que podem tenir tots, però també poden afectar relacions humanes i familiars si no se’n fa un bon ús.

Les persones de la meva edat, jo vaig néixer el 19 de gener de 1942 a Nulles, han vist tants canvis en tots els camps, no només en el tecnològic. Hi ha un abans i un després. Un exemple: abans es fregava agenollat amb una baieta, fins que l’enginyer aeronàutic Manuel Jalón va inventar la fregona amb pal, cosa que ens va fer la vida més fàcil. Recordo també l’arribada de la televisió o la nevera elèctrica, que molts cops es posava al menjador, també l’arribada d’un seguit de malalties que abans no coneixíem. També des del punt de vista moral hi ha hagut un abans i un després. Quan es va començar a popularitzar banyar-se a la platja, la gent ho feia gairebé vestida, en canvi avui si una cosa està clara és que la gent du menys roba que abans, quan tot això era pecat.

Ara que jo mateix ja sóc gran em pregunto qui protegeix la gent gran que viu sola, sense família i amb una pensió que no acaba d’arribar per a res. Les ajudes que reben són insuficients i comporten un paperam angoixant que els complica la vida. I la informàtica, amb registres i signatures digitals ges gens senzills de fer. Sense algun fill que t’ajudi la informàtica és una barrera per a moltes persones. Pagar les despeses d’un pis, que ni que sigui de propietat té despeses, contribucions, llum, aigua, brossa, calefacció, menjar... Tot això fa que molts cops qui s’ho pugui permetre hagi de fer una hipoteca inversa per poder cobrar alguna cosa. Això suposa una ajuda, però la gent gran molts cops necessita una persona que els ajudi, i que no sempre poden pagar.

Es malgasten molts diners públics i això fa que no es dediquin a prestar més atenció a la gent gran, la tercera edat: un nom molt encertat ja que som ciutadans de tercera. Sí, tothom té drets... però hi hauria d’haver prioritats i la gent gran en som una. Normalment ningú pica a la porta de les persones grans oferint ajuda, i moltes passen el dia en l’oblit.

Per sort no tot és un drama i hi ha molta gent bona, veïns que per exemple passen el diari i revistes a gent gran, i així parlen una mica amb els veïns. De gent bona n’hi ha molta, que ajuda a fer la compra, rentant la roba, etc. Els diners són bàsics per cobrir necessitats, però l’estimació és el més important. Un dia un conegut m’explicava que havia deixat de fumar per tenir diners i poder comprar llaminadures per al seu nét. Quan el nét es vagi fent gran ja veurem si el que s’estalvia amb el tabac li serà suficient per satisfer els desitjos del nét.

La generació dels qui sobrepassem els 80 anys ha tingut una universitat, la del carrer, la de la vida mateixa. Hi havia poques escoles d’oficis, però es començava com a aprenent en una empresa i d’aquí van sortir els millors xefs, paletes, electricistes i fusters, per citar alguns oficis. Avui això ho ha engolit el temps, s’ha esborrat tot darrere d’un títol i passen coses com la dels enginyers que compren trens que no passen pels túnels, que a un Teatre Tarragona acabat de reformar li caigui el sostre o que tinguem un aparcament intel·ligent fruit de la intel·ligència de tant titulat. Si haguessin consultat els vells, la gent amb experiència als oficis corresponents, potser això no hauria passat.

Els bancs cada cop tracten pitjor la gent gran. És trist veure una oficina, ben decorada amb taules i cafetera, però amb una sola persona fent atenció directa al públic.

A l’hivern amb gent fent cua al carrer i passant fred i a l’estiu suant, com en aquells països del tercer món. Almenys els bancs haurien d’atendre correctament la gent gran que pugui tenir problemes de mobilitat o salut. Al final els més vulnerables són els qui acaben tastant aquesta nova política dels bancs on tot és cada cop més difícil. I quan vas a l’oficina i has de tornar perquè et diuen que demanis cita. I poder ser atès telefònicament per demanar cita també costa.

Jo primerament no volia telèfon mòbil, en tenia un de petit que només servia per trucar, per poder estar comunicat si convenia. Però per problemes de salut vaig estar mesos amb dolor i sense poder-me moure massa. La meva filla finalment em va convèncer de tenir un telèfon intel·ligent i certament s’ha convertit en una eina entretinguda i útil, que em permet aprendre coses, buscar informació i convertir-se en una mena de nou àngel de la guarda en els moments de més solitud.