La policia de trànsit

Recordant coses de la meva joventut, avui he pensat en la policia de trànsit, que era la policia Armada o la Nacional, amb aquelles impressionants motos amb dos cilindres i motor de dos temps, que no era molt habitual en motos de gran cilindrada. La casa DKV muntava el motor de dos temps fins-i-tot en els cotxes i les famoses furgonetes DKV. Els policies anaven en parella i a l’hivern duien unes caçadores de pell, ja que les nits eren dures i calia anar ben equipat. I alguns cops, quan plovia, havien de buscar aixopluc en alguna benzinera o sota un pont, esperant el pas de la tempesta, o fins que algun conductor els avisés de qualsevol incident a la carretera. Era una feina de sacrifici, a Casa Boada vam tenir-hi clients que feien aquesta feina, i recordo que les seves dones patien pels perills que suposava la carretera.

Aquesta policia tenia comandaments que procedien de l’exèrcit. Al comandament hi havia un capità i un tinent i els galons que utilitzaven eren com els de l’exèrcit. La Policia Nacional tenia funcions diverses, com ara cuidar de l’ordre als camps de futbol, toros i grans esdeveniments. La seva presència imposava respecte i posaven poques multes. Normalment la conversa acabava amb un « la propera vegada no ho faré». Tampoc era obligatori portar casc a les motos ni cinturó als cotxes. Conduint es menjava o fumava i ningú deia res.

En aquella època hi havia els burots, uns empleats de l’ajuntament que cobraven als amions de fora, ja que la carretera de València a Barcelona passava pel centre de la ciutat: Ramon i Cajal, l’antiga avinguda de Navarra (avui d’Estanislau Figueres), Rambla Vella i Via Augusta. Els camioners es queixaven d’haver de pagar. Els camioners bevien un cigaló, cafè amb licor, i continuaven el viatge. Era una època en que anaven dos camioners i es tornaven per poder fer rutes llargues. Recordo que penjat fora del camió hi duien un càntir, sempre al lloc on no hi toqués el sol. Sobretot a la nit l’aigua era força fresca.

Al meu cap hi queda el record d’uns hòmens que tenien una feina dura però segura. Tenir una feina durant tota la vida era molt desitjat. Ser funcionari o treballar a la banca, per exemple. Eren temps on encara faltava una mica de tot, però vam ser una generació que entre tots vam tirar endavant. Els temps canvien i el trànsit el va passar a regular la Guàrdia Civil, amb millor material. Duien motos Sanglas amb motor de quatre temps i cotxes land Rover, Seat i d’altres marques. Era una època on ja hi havia més trànsit. I van arribar els cotxes amb radar, que primeres camuflaven en cotxes Seat, posant-lo darrere del vehicle per poder fer la foto, el trànsit va continuar creixent i es van instal·lar radars en llocs estratègics. Els cotxes i les carreteres cada cop eren és bons, i per tant es corria més, pel que els accidents s’incrementen. Les normatives també van anar canviant i ja va caldre cordar-se el cinturó de seguretat o posar-se el casc. Encara no existia la ITV.

Jo recordo que el meu primer cotxe va ser un Citroën 2 Cavalls i que li vaig posar un extintor per si de cas. La majoria de la gent era prudent però per culpa d’uns pocs eixelebrats la normativa es va anar endurint. Abans les multes eren assumibles i no es treien punts. La policia era més comprensiva i era fàcil que et perdonessin alguna falta lleu. Un cop vaig tenir una avaria i la Guàrdia Civil em va ajudar, ja que entenien de mecànica, i vaig poder arribar. Aquest també és un cos militar, amb els mateixos graus que l’exèrcit. Anaven sempre en parella i són els qui més van viure l’increment de vehicles a la carretera. Cal dir que abans tots els vehicles sortien de fàbrica amb roda de recanvi, avui n’hi ha que només porten un kit que la major part de vegades no funciona, d’altres duen una petita roda d’emergència. La grua es la solució.

Els temps van canviant i la Guàrdia Civil va ser rellevada a Catalunya pels Mossos d’Esquadra a les carreteres. Això va suposar grans canvis, tant per la tecnologia com per l’augment de trànsit, i per tant més accidents ja que els cotxes cada cop corren més. Si abans parlava de les motos DKV o de les Sanglas avui tot això ha canviat i tenen infinitat de mitjans. Amb els Mossos feia gràcia que un cos de policia et parlés en català. Avui sortosament hi ha més quantitat d’ambulàncies i helicòpters d’emergències mèdiques. Recordo les primeres que vaig veure, Sanitat en tenia una, i crec que la Creu Roja un parell. Tenien una campana per a obrir pas, tot i que de trànsit n’hi havia poc. No se si n’hi havia alguna més a Tarragona. Recordar el passat em fa pensar que durant molts anys tenir un cotxe era simplement un somni, com avui poder aparcar. Recordo molts canvis, abans quan tenies una avaria intentaves arreglar-la, duies eines... avui simplement treus el telèfon mòbil, en poc temps arriba la grua i ja està. Ni et taques les mans.

Jo ja he sortit d’aquest malson que és tenir cotxe, passar la ITV com si et perdonessin la vida, que si fums, que si pneumàtics, que si llums, l’assegurança, l’impost pel medi ambient, aparcament, tallers... per no parlar del preu de la gasolina. Jo ja he sortit del sistema, i quan em convé demano un taxi i va perfecte. Acaba sortint més barat i a sobre vaig amb cotxes millors que el meu. Procurin treballar aprop de casa ja que el transport suposa una enorme despesa, a no ser que vulguin anar-hi en bicicleta o patinet.

Existeixen dos tipus de mesures: la preventiva, i la que uses quan estàs malalt. Caldria fer previsió, seria una bona forma de pensar en el futur. Adonar-se de les coses quan el mal ja està fet, com passa amb el medi ambient, és fotut.

De totes maneres no pateixin, hi ha països on la circulació és un caos i la convivència es manté gràcies a l’àngel de la Guarda que deu vetllar per ells, ja que no hi ta tants accidents i sembla que es prenguin a broma tant de cacau. A Cambrils la família Cabré del Forn Sant Salvador va muntar una pastisseria-bomboneria que es diu Quin cacau!. Aquest és un nom dolç, però també ens pot fer pensar en alguns moments de caos circulatori que tots hem viscut.