Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

La Sala Farré del carrer de l’Hospital

Era una botiga diferent de totes les altres, ja que era com si el rellotge s’hagués aturat i el temps hi passava d’una altra manera

| Actualizado a 20 junio 2022 13:54
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Al carrer de l’Hospital, 15 (avui Comte de Rius), hi havia un local singular, la Sala Farré. Hi tenia cabuda l’art i en especial l’art religiós. S’hi venien tota mena d’imatges, rosaris, estampes i quadres. El que crec que feia molt viable la botiga és que també es dedicaven a emmarcar quadres. En aquella època no hi havia els marcs fets com avui, i això els donava força econòmica.

La Sala Farré també era un punt de trobada de gent gran que hi feia tertúlies. Era una botiga diferent de totes les altres, ja que era com si el rellotge s’hagués aturat i el temps hi passava d’una altra manera. Recordo que tenien cadires per a la gent i que coneixien les històries de tots els sants que venien. En aquelles tertúlies que s’organitzaven a la botiga amb les germanes Rosa i Maria Dell’Abate. I on s’afegia el sacerdot Alfons Escué Gilabert, beneficiat de la Catedral i capellà castrense. A més va ser capellà de l’Hospital Militar, tocant a l’església dels Pagesos. Mossèn Escué era parent de les germanes i vivia amb elles en un pis de 300 m2 del carrer Cavallers. En aquella època va ser quan a la caserna hi va haver el canvi del regiment Ebro pel de Badajoz 26, que va venir de Mataró i portava banda de música, que en aquelles dates dirigia el tinent Francesc Escolà Balagueró, que aviat va ser capità. Mossèn Alfons Escué tenia amistat amb el senyor Escolà.

Jo mai m’hi vaig quedar a passar l’estona. M’atenien i comprava. Com a màxim em deien mentre embolicaven si no coneixia la història de la Mare de Déu del Claustre, per exemple, i així parlàvem una miqueta. Les dues germanes eren persones molt devotes i crec que vinculades a tasques de l’Església.

Recordo una anècdota d’una senyora que va comprar una imatge. Li va dir al mossèn si els la podia beneir, i va contestar que sí. Es va fer un moment de silenci i la va beneir. En aquella època es beneïa gairebé tot: medalles, sants, rosaris i més coses. També venien unes estampes amb una relíquia consistent en un trosset de roba petit d’uns 3 mm2 que havia estat en contacte amb les restes del sant o beat. Aquestes estampes eren molt preuades, i sobretot eren de beats.

Quan el senyor Josep M. Malato Ruiz venia a Tarragona, anava a la Sala Farré. Allí hi feien cap també músics de la Catedral. En aquella època els sacerdots no acostumaven a anar als bars i les seves tertúlies eren molt culturals. De sacerdots músics, n’hi havia de molt bons. En una cadira hi tenien partitures, gojos i altres papers vells. Les germanes Rosa i Maria Dell’Abate, potser sense ser-ne conscients, van crear un bon punt de trobada cultural.

Els aparadors de la Sala Farré eren com els d’abans, plens de sants, estampes emmarcades, alguna vella postal de la Catedral, Santes Creus i Poblet que estaven emmarcades amb fons blanc per fer més gran el quadre. Les postals les portaven la gent a emmarcar i algunes estaven escrites pel darrere. Visitar Santes Creus i Poblet era una excursió i no era estrany enviar postals des d’allí, en especial a les àvies. El curiós és que la postal sempre arribava després del viatger. Avui encara passa una mica el mateix, però les postals acostumen a ser de l’altra banda del món.

D’imatges de sants, n’hi arribaven de trencades. En recordo amb les mans trencades o el nas pelat. La majoria eren de guix, un material barat i fàcil de treballar, però fràgil a qualsevol cop, que feia que es trenqués per la part que més sobresortia. El guix és molt delicat, i si es trencava la gent l’enganxava amb pega, però el resultat era dolent. Llavors duien la imatge a la Sala Farré, i la veritat que sempre tenien algun artista a mà que la podia reparar i tornar a pintar.

Després hi havia imatges que estaven vestides amb roba, acostumaven a ser molt velles i per dins la fusta es podia corcar. Tenien un gran valor sentimental. Les cases antigues acostumaven a tenir una capella amb una Mare de Déu dels Dolors al millor lloc de la casa. Aquestes imatges es restauraven i moltes avui han fet cap als antiquaris, a l’espera de ser volgudes per una altra família i recuperar un lloc preferent en una nova casa, si pot ser d’aquelles que tenen un punt d’història. A les cases noves no hi ha tant d’espai. A casa hi tenim una imatge de guix força grossa de la Mare de Déu de Lorda. La van comprar fa molts anys el Salvador Boada i la Pilar Cabré durant una peregrinació a Lourdes. Hi van anar amb els Carmelites Descalços de Tarragona i Mons. Francesc Vives, vicari general. Es van hostatjar a l’hotel Francisco Regis i van aprofitar per visitar altres ciutats, com Tarba o Montrejau. També en van portar una més petita de santa Bernadeta Sobirós, la pastora que va veure la Mare de Déu. Van tornar carregats!

La botiga de la Sala Farré va tacar i no hi va haver continuïtat. Fins que el senyor Carles Altadill, un jove escultor i pintor que va fer la mili a Tarragona, es va enamorar de la ciutat i va decidir viure-hi i obrir-hi una botiga d’imatges i articles religiosos, centrada en la restauració d’imatges. La botiga, amb un aire més artístic, segueix oberta malgrat que el senyor Altadill ja es va jubilar. Està al carrer Reding i s’anomena Sant Jordi Art. El treball de restauració és molt complex, però avui són molts els records que es volen guardar en bon estat de conservació. Quan em vaig casar, el Carles Altadill em va regalar un oli, que segueix en un lloc preferent de la casa. Ell és un personatge importat dins de l’art tarragoní.

Avui poques persones recorden la Sala Farré, és normal ja que han passat molts anys. Amb el Manuel Jarque i l’amic Xavi Torné n’he pogut parlar. Són botigues boniques de la Tarragona d’abans que eren molt més que una botiga.

Comentarios
Multimedia Diari