Les lleteries que he conegut a la ciutat

Tarragona és una ciutat plena d’història, això no és cap secret. Però a l’anar recordant el viscut penso en com era aquesta ciutat en la seva història recent, en els seus costums i en les maneres de fer.

Les lleteries jugaven un paper important en l’alimentació. De llet de vaca, no n’hi havia a tots els pobles, ja que majoritàriament tenien llet de cabra. A les capitals n’hi havia més, de llet de vaca. Per aconseguir la llet la venda era a dojo i la gent acudia amb una lletera o una ampolla de vidre. Et posaven un quart de litre, mig litre o un litre. Les lleteries van començar venent llet, gel i poca cosa més. Després van venir els iogurts i d’altres productes.

Jo recordo molt la lleteria Solé del carrer López Peláez, davant de la clínica Monegal. La portava un matrimoni, sobretot la senyora, ja que el marit combinava la feina a la lleteria amb la de paleta i de bomber voluntari. En aquell moment els bombers estaven al Cós del Bou, a l’actual local de la Colla Jove. Tenien un camió vermell amb una campana. Els bombers tenien un bonic uniforme i casc. Quan hi havia un sinistre es tocava una potent sirena al local del Cós del Bou i els bombers acudien, tot i que molts cops els primers en acudir eren els xiquets, ja que els hi agradaven els camions i tot el que feia referència als bombers.

Al carrer Fortuny hi havia una altra lleteria, la lleteria Salas. Era un local molt gran. Tenien una moto ISO amb remolc que en aquella època era el millor, ja que es repartia en bicicleta i velomotor. A Tarragona, amb tants desnivells, era bo disposar d’una moto i la ISO era ideal, ja que tenia 125 cc. I estirava bé el remolc. Es repartia llet a l’hostaleria i a col·lectius com residències, clíniques o col·legis. De la lleteria Salas era Ramon Salas Roig, un amic meu amb qui vam formar el grup BoPaSa i fèiem màgia, pallassos i titelles. El tercer membre del grup va ser Lluís M. Pagès. A vegades penso que seria bonic retrobar-nos els tres després de tant de temps.

Davant de la Lleteria Salas hi havia Casa Boira. Boira i La Salvadora ens servien gel a Casa Boada. El camió del Boira amb la seva botzina pregonava l’arribada del gel i els veïns acudien amb una ferrada a comprar-ne. Si arribaves tard, després passava La Salvadora amb un motocarro ISO i tenies la darrera oportunitat del dia per comprar gel ambulant. Si no, et calia anar a comprar-lo a alguna lleteria o al Boira.

A la Rambla Nova, al costat de Casa Barba, la de les bicicletes, hi havia la Granja Clarà, que era una lleteria on amb els anys a més de llet, iogurt o quefir s’hi va poder esmorzar, fer un gelat o beure un Cacaolat amb alguna pasta. La Granja Clarà es va anar convertint amb els anys en una fleca, però centrada en el món de la llet, fins que el 1992 va baixar la persiana. Va ser la primera en oferir llet pasteuritzada de vaca i cabra.

Aquestes eren les lleteries de les quals tinc més record, tampoc és la meva motivació ser exhaustiu. No eren les úniques de Tarragona. Hi havia una vaqueria darrere de l’Hotel Lauria, a l’actual plaça del Ball de Diables de Tarragona. Parlant amb el Xavier Torné també m’explica que a la pastisseria Rabassó venien gel. El senyor Conrad Seriol va ser un dels encarregats de la fàbrica de gel La Salvadora i proporcionava gel a la Part Alta. El senyor Seriol també va ser mag. Mai vaig actuar amb el Conrad Seriol, de fet els BoPaSa fèiem un tipus de màgia còmica. El Conrad Seriol va començar a l’època del germà Blas, de la Salle, que feia màgia i buscava alumnes que l’ajudessin.

La coneguda sala musical La Vaqueria del carrer Rebolledo va ser en el seu origen una vaqueria. Molts anys més tard el popular Mosko, l’amo de La Murga, va obrir La Vaqueria.

De la Canonja venien un parell de repartidors de llet i un recordo que es deia Ricard. Venien amb una Mobilette i remolc. El tiet del Ricard era l’Eleuteri Barba, l’amo de la lleteria de la Canonja. L’altre repartidor crec que això de la llet ja no ho veia clar i va muntar un taller Citroën a la Canonja. Recordo que s’havia comprat una furgoneta Citroën i li agradava la mecànica. No n’he sabut res més, però encara em venen al cap quan a primera hora ens duien la llet al bar.

Abans, la llet calia bullir-la, ja que se servia acabada de munyir. Aviat les normes sanitàries van esdevenir molt estrictes i va començar l’era de les marques, que venien la llet en ampolles de vidre. Aquí va començar la mort de les lleteries. Tot i que van intentar vendre derivats de la llet, com formatges, iogurts o batuts, no van poder competir amb els nous supermercats i les ampolles de vidre, de les quals es podia tornar l’envàs. Després va arribar el plàstic i els brics, i moltes varietats de llet. En un diari de fa anys recordo un acudit del dia que deia: «Pare! Mare! Quines són les vaques de llet descremada?». Diria que era al Diari de Tarragona i l’humorista gràfic el Napi, però no n’estic segur.

Gràcies a tots els qui em llegiu. I als qui em feu arribar comentaris o cartes, per ajudar-me, per donar-me ànims i fer que no em senti sol. Fa tres anys que trepitjo poc el carrer més enllà del meu barri, ja que el dolor no m’ajuda. Gràcies a valtros per posar-m’ho fàcil.