Medicaments i remeis

Els remeis de la meva joventut no acaben de ser exactament els mateixos d’avui en dia. Les coses han canviat, i fins i tot han sorgit noves malalties, i d’altres s’han resituat. Avui, per posar un exemple, ja no es parla de la tos-ferina i poc de la verola, la rubèola, les «paperes», la diftèria, entre d’altres. Almenys en aquesta part del món. L’avenç de la ciència i dels medicaments ha fet que alguns hagin passat a la història.

De quan era jove recordo que el medicament miracle era l’Aspirina, que s’utilitzava per curar gairebé tot. Arribaves a casa, deies que tenies mal de cap i la resposta era que et preguessis una Aspirina i menjar. Suposo que per a l’estómac no deuria ser molt bona. Recordo que fins-i-tot hi havia qui utilitzava l’Aspirina per guarir problemes de la pell. Ho feien enganxant una aspirina a la pell amb una mica d’esparadrap, amb l’esperança de solucionar el problema.

Era una època de mancances i amb poca oferta, tant de medicaments com de malalties. A totes les famílies que tinguin records de l’època de la postguerra segur que hi trobaríem exemples dels problemes que hi va haver per la manca de la penicil·lina. La Maria Aragonès Guinart va ser la germana de la meva dona, va néixer al segon pis del carrer de la Closa 30, de Montbrió, el 17 d’octubre de 1936, on va morir el 4 de gener de 1939. No la vam conèixer perquè va morir molt petiteta, amb dos anys, i sembla ser que s’hagués pogut curar de disposar de penicil·lina.

Avui, en canvi tenim medicaments per a tot, i ja s’han pogut explicar un munt de malalties considerades minoritàries. Avui l’Aspirina encara es prèn com a anticoagulant, les seves virtuts ja ho veieu... mai s’acaben.

L’aigua de Carabaña...

Recordo que vaig prendre l’oli de ricí, que era una tortura pel seu mal gust. També la famosa aigua de Carabaña, que era com beure aigua del mar. Una vegada, uns estudiants em van portar al bar una ampolla d’aquesta peculiar aigua i em van dir que els hi posés a la nevera. Ho vaig trobar estrany, i quan van tornar van venir amb un amic seu, i li van posar l’ampolla d’aigua de Carabaña a la taula.

L’amic incaut va caure de quatre grapes a la broma, i quan va fer un glop d’aigua de Carabaña va escopir ràpidament. Tant l’oli d’ericí com l’aigua de Carabaña eren purgants, o laxants. Estar malalt era una llauna, ja que gairebé tots els medicaments tenien mal gust. També recordo que va sortir al mercat el purgant Yer. Eren unes xocolatines, i els nens molts cops deien que no havien evacuat per poder endrapar una d’aquestes xocolatines, que en comptes d’estrenyiment provocava diarrea. A les farmacioles de l’època mai hi mancava el cotó fluix, l’alcohol, l’aigua oxigenada i la mercromina, per a desinfectar les ferides de les caigudes sobretot ela genolls. Era així de simple.

Recordo que quan van començar els anuncis de la televisió ja s’hi feien anuncis de medicaments, com si fossin refrescos. Et convidaven a medicar-te. L’Okal, el Cerebrino Mandri, o més enllà dels medicaments la crema Nivea per a protegir la pell del sol, que avui encara perdura.

Avui recordem també els metges d’aquella època. El doctor Caparrós va ser el metge més mediàtic. Passava consulta a tots els teatres catalans. Joan Capri era qui donava vida a aquest conegut personatge, que passava visita a curiosos pacients amb malalties imaginàries. Els receptava treballar, que si tenia picor es rasqués i així li passaria, etc.

Tot això era ficció, però a Tarragona vam tenir un metge molt estimat amb un gran sentit de l’humor, el doctor Aleu. Miquel Aleu Padreny (1910-2011) i va ser un gran metge. Un cop, un jove va anar a la seva consulta perquè a l’hivern es constipava i el Dr. Aleu li va receptar una samarreta pelfada. Normalment no llegíem la recepta ja que la lletra dels metges tenia fama de ser la més difícil de llegir. Els farmacèutics, però, si que l’entenien. I quan estaven davant d’una recepta signada pel Dr. Aleu no era estrany veure’ls riure. En el cas d’aquest jove el farmacèutic va riure i li va recomanar al malalt una botiga de roba.

Un cop en una d’aquestes receptes el Dr. Aleu va receptar un tap a un senyor que tenia diarrea. Encara avui la farmacèutica Carme Pons Güell, de la Farmàcia Central de Tarragona, recorda haver tingut a les mans algunes d’aquestes curioses receptes.

Els anuncis de tabac

Jo ja soc vell i prenc molts medicaments. En tenir temps i poca mobilitat m’entretinc a llegir els prospectes, veure perquè serveix cada medicament i descobrir-ne les contraindicacions. Un cop que vaig llegir el prospecte d’un medicament pel dolor em vaig espantar llegint totes les coses negatives que et podien passar. O sigui, que per a curar el dolor et podia passar de tot.

Si agafeu qualsevol medicament i llegiu el prospecte tremolareu. Com que jo vull viure tranquil he posat en marxa la tècnica de l’estruç, que amaga el cap i no se n’assabenta, o ho sembla. A la Farmàcia Central del carrer Maria Cristina em preparen uns còmodes pastillers i així m’estalvio pensar en què prenc o deixo de prendre. En pastiller ja hi trobo preparades les pastilles que m’he de prendre a cada menjada. Ara tinc 81 anys i ja m’he posat en mans de Déu i penso que el que no mata engreixa.

Quan veig un paquet de tabac amb aquelles lletres de que el tabac mata, el tabac produeix càncer constato de que les explicacions sobre les coses dels prospectes es va traslladar al tabac. El tabac és perillós, però no em direu que aquells anuncis que et deien que el fumar és un plaer no eren bonics. Les trobades de cafè, copa i havà eren l’espai on van néixer milions de tertúlies apassionades. Tornant als medicaments. Com que alguns no són bons per a l’estomac, es va inventar el protector d’estómac, que serveix per regenerar la flora intestinal. No he llegit el prospecte, però segur que també deu poder causar algun tipus de mal.

Abans els refrescos mai caducaven i només eren això, refrescos. Ara si llegim l’etiqueta ja podem intuir el que realment bevem. Els aliments, les begudes, els medicaments, la vida... tot ha canviat. Però també és veritat que vivim més que abans, quan tot era sa. Alguna cosa se m’escapa. Estem envoltats de productes sintètics i contaminació de molts tipus, i penso que no ens expliquen la veritat, de res. Però com sempre els que menys saben, més «feliços» són.

Ara el miracle és el parecetamol

Jo crec que arribarà un dia en que es limitarà més la publicitat. Avui el medicament miracle és el paracetamol, jo en prenc i de moment no em passa res. Però bé, ara posem-nos seriosos. Sort en tenim dels nostres sanitaris, perquè jo vaig estar pràcticament mort i a l’Hospital de Santa Tecla em van salvar la vida quan vaig agafar la Covid, i ho van fer amb professionalitat, medicaments i mesos de paciència.

Me’n vaig sortir gràcies a un bon equip de metges anònims que no coneixeria. Sempre recordaré a la doctora laura, als doctors Miquel Biarnès i Jaume Benaiges, que em venien a veure com a amics, i no com a metges. També l’equip d’infermers, zeladors i més, tant de l’Hospital Santa Tecla com del Sociosanitari Llevant.