Música al carrer

ATarragona, si passeges per la Rambla Nova no es estrany trobar-t’hi músics tocant. Alguns realment paga la pena escoltar-los, jo alguns cops m’hi aturo. Realment ho fan bé. Posen un barret o un estoig i sempre els hi cauen algunes monedes.

Davant de Casa Boada recordo que fa anys s’hi posava un senyor a tocar la guitarra, era una guitarra que s’havia fet ell. Fins que un dia la Guàrdia Urbana li va demanar l’autorització, i com que no en tenia va haver de deixar de tocar. Recordo que em va regalar una petita guitarra, que no se exactament quin instrument deu ser.

El músic venia cada dia a esmorzar al bar. El pare d’un conseller de l’Ajuntament, que també venia a esmorzar al bar, li va dir que li portés una fotocòpia del document d’identitat i que ell mateix li tramitaria el permís. Li queia bé aquell músic ja que molts cop el convidava a esmorzar.

Van passar uns dies i el músic va obtenir el permís. També davant de Casa Boada actualment molts dissabtes al matí hi toca un violinista, la música que toca és culta i es veu clarament que és una persona que ha estudiat. És una persona jove i jo penso que té possibilitats de tirar endavant en el món de la música a nivell professional, a més és una persona molt educada.

A mi m’agrada veure i escoltar els músics tocant pel carrer. Penso en les desfilades que fan pels carrers de la ciutat algunes bandes o escoles, com ara Sons de la Cossetània o El Tecler, en les que hi participa la meva néta, que hi toca el sac de gemecs.

I més enllà d’aquesta música de carrer qui no es desperta feliç en escoltar el pas de les matinades durant la festa major? Ja fa molts anys algun cop havien vingut a Casa Boada alguns músics tradicionals a fer algun descans de les matinades, sobretot grallers. A Casa Boada. Grallers, però també crec recordar-ne uns de Tauste que van venir convidats pel Ball de Diables de Tarragona. Els hi vam obrir el bar i els vam convidar a esmorzar.

Tot i que a mi no m’agrada viatjar, quan jo era més jove vaig estar a Amsterdam i recordo que pels carrers hi havia música de molta qualitat. Abans a Tarragona hi havia menys músics, però ara n’hi ha molts més i de molt bons. Alguns no tenen llocs on actuar. Tenim una fantàstica banda simfònica, la Unió Musical.

També m’agrada la Stromboli jazz band, del senyor Raül Cid, que animen festes i carrers. A l’Ateneu de Tarragona també hi toquen diversos cors i havaneres que hi han nascut, i és un lloc on hi he vist tocar músics amics com Jordi Freixa o el saxofonista Carlos Manso.

A Girona hi ha orquestres molt bones, tots en coneixem i les hem vist en festes majors. Però a Tarragona també en tenim, per això peso que els ajuntaments d’aquí haurien d’optar per músics d’aquí, per això em va agradara poder escoltar a la Rambla Nova les orquestres Melodia o la Nova Paper de Tornassol. Contractar formacions musicals de casa penso que és un encert, i més si naltros podem presumir de tenir grans formacions. L’orquestra melodia, per exemple, va ser fundada el 1931 al Vendrell, té una llarga trajectòria i ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

Per a mi tots els músics han de ser mereixedors de la nostra estima. És una professió que exigeix molt d’aprenentatge i moltes hores d’assaig. És una feina que el públic no veu però està darrere de qualsevol interpretació. Molts cops per poder tocar un parell d’hores han de fer grans desplaçaments, i això també és un esforç. També hi ha tot el personal tècnic amb equips de so, llum que fan que els concerts siguin possibles.

La música és l’idioma universal del món i penso que si tots penséssim més com els músics la pau seria possible. Tots algun cop hem sentit allò de que hi ha música i hi ha soroll. Recordo un cop que passejant pel Portal de l’Àngel de Barcelona hi vaig veure un músic jove amb un cartellet on hi deia «Si us plau, si no els hi agrada la meva música, doneu-me alguna cosa per a pagar un professor», i vaig pensar que allò volia dir que volia aprendre.

Avui molts músics de carrer s’ajuden d’amplificadors i quan es passen de decibels, i aquí és quan comencen els problemes amb el veïnat, amb la música acústica la convivència és millor. El gran músic Janio Martí (1940-2011), referint-se a les noves tecnologies deia que ben aplicades poder ser bones.

Recordo que un dia passejant per Reus, al carrer Monterols hi havia una catifa vermella amb un piano de cua i un pianista vestit de gala. Més enllà de la música, aquest pianista donava un aspecte luxós i bonic a un dels carrers més dinàmics de la nostra ciutat germana. Penso que seria més senzill tenir una normativa que permetés als músics tocar al carrer sense tanta burocràcia, almenys en algunes zones i horaris.

També veig que pel que fa als veïns no és el mateix el músic que toca un instrument sense amplificador que el que ho fa a tot volum. La imatge d’un músic multat per manca de permís és trista, no acostuma a ser el cas dels de la Rambla Nova, que estan autoritzats.

A l’època en que el meu pare Salvador Boada Calbó (1905-1974) estava al front del bar hi recordo que s’hi ajuntaven alguns músics de carrer: orguenets, harmònica, guitarra, violí o violoncel. També hi venien els que tocaven la trompeta per fer ballar la cabra. I poca broma, a la cabra li donaven cervesa per beure.

Els ruquets que duien per transportar els orguenets també bevien al bar, en aquest cas els hi donaven refrescos. Era una època en què encara podies veure gent amb rucs per carrer venent càntirs. Eren coses que donaven vida als nostres carrers.

Qui no recorda els xarlatans que venien productes mediocres esgargamellant-se per les cantonades., o aquells carretons que els dies festius feien les delícies de petits i grans amb coco tallat, pomes amb caramel vermell, cacauets. Avui ja veieu com va la cosa.