Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Ocupes i okupes

Històries de Casa Boada

| Actualizado a 23 enero 2023 07:00
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

El fenomen de persones que no tenen casa és vell i això d’ocupar crec que sempre ha existit. Quan érem jóvens anàvem al camp de l’hoquei de l’avinguda Catalunya a jugar i recordo que hi havia una casa ocupada. Aquella casa havia estat un xalet molt maco, però va quedar abandonat i es van endur les finestres i portes. Era pujant a mà dreta de l’actual avinguda Rovira i Virgili.

La casa va quedar en abandó a l’espera de què s’hi edifiqués. Recordo que en aquella casa s’hi va posar a viure una família arreglant allò que van poder i que no molestaven a ningú. Ni als amos ni als pocs veïns de la zona. Eren bona gent. Jo hi havia parlat algun cop. Ells també treballaven.

En aquella època jo mai vaig sentir que s’hagués ocupat res, però el cert és que pel terme hi havia algunes cases ocupades i també se’n van fer moltes cases d’autoconstrucció i van aparèixer moltes zones plenes de barraques, ja que qui no tenia casa se’n feia una. Aleshores si s’ocupava alguna casa era ja una construcció que estava molt abandonada i deixada, i els qui ho feien normalment eren bona gent.

Recordo que a la platja del Miracle hi havia una via morta dels trens on hi havia un lloc on giraven les màquines de vapor perquè anessin al davant del tren. Tot allò va quedar abandonat i hi van deixar vagons de tren, en aquells vagons hi van estar vivint un munt de temps gent que no tenia casa.

A la mateixa platja del miracle hi havia velles casetes de bany de fusta i «xiringuitos», era un paisatge diferent. A la platja de la Savinosa també s’hi va posar a viure gent, i allí sí que recordo que va quedar destrossat. Ara hi ha l’estructura de formigó armat, on també s’hi ha vist gent que hi viu.

Al terme de Mont-roig, fa molts anys, també hi havia vagons de tren abandonats, però desconec si hi va arribar a viure algú. Estaven a la zona de Miami Platja, tot just quan aquesta urbanització estava fent les primeres passes. Ara a Miami Platja el tema dels ocupes està desbocat, a finals de l’any passat van entrar a un xalet d’una cosina meva i els hi van destrossar tot, va ser en una zona cèntrica de Miami Platja, ells van estar treballant tota la vida per poder-lo pagar i a part del mal material que han fet el mal psicològic no els hi treu ningú.

A la dècada dels 80 va començar a parlar-se del moviment okupa, amb k. Eren jóvens que vivien una aventura ocupant naus industrials o locals per fer-hi activitats pel barri i viure-hi. A Tarragona recordo un cas d’aquests okupes amb k: Cal Pobre, a la Part Alta. A Casa Boada hi vaig tenir un client que era okupa de Cal Pobre, amb més jóvens van intentar fer realitat el seu somni.

Era un encant de persona, i a Cal Pobre hi organitzaven actes culturals, concerts i un munt d’actes. També visitaven a gent gran que vivia sola i parlaven amb ells, els hi feien favors com pujar les bosses de la compra i moltes més coses plenes de tendresa. Recordo que aquests okupes es buscaven la vida treballant dels que podien i que eren totalment pacífics. Amb una furgoneta també feien petits transports.

Amb ell hi parlava molt i un cop em va explicar que la casa estava embargada per un banc i que el que havia estat el propietari els hi deixava estar. Amb aquest client he perdut el contacte, ja que vaig haver de tancar el bar.

A la platja del Miracle hi havia una via morta dels trens on hi havia un lloc on giraven les màquines

A cada època el jovent té les seves modes, quan era jove vam viure el moviment hippie, i eren feliços vivint en una furgoneta amb el lema de fes l’amor i no la guerra. Jo vaig conèixer alguns hippies. En conec un que procedia de família bona i va optar per aquesta experiència de llibertat a Eivissa.

Sé que va arribar a tocar al metro i avui és l’amo com a mínim d’un hotel molt ben situat a Barcelona. La paraula amor va arribar a ser pecat però, en canvi, la guerra no. Les pel·lícules de violència i trets abans eren aptes per a tots els públics, en canvi, les d’amor eren classificades més per a adults. Aquell era un món diferent, i transmetia alegria.

Actualment s’ha arribat a un extrem ja que hi ha una llei que impedeix fer fora les persones que ocupen pisos, i això és ja un problema majúscul. Entren a una casa que no està abandonada, demanen una pizza, guarden el tiquet i ja poden demostrar que viuen allí.

Les persones que han estat tota una vida treballant i pagant una hipoteca per poder comprar-se una segona casa i tenir una mica de tranquil·litat a la seva vellesa queden ara desemparades, ja que si els hi entren a casa tothom es renta les mans a la manera de Pilats i passen un calvari. Aquesta nova tipologia d’ocupes fan pànic, destrossen el lloc on entren i suposen una dificultat també per als veïns. Són persones que esperen que els hi donin tot gratis i si no ho prenen. Eclipsen als ocupes que són bones persones i s’han hagut d’espavilar ocupant llocs amb la tolerància del propietari, molts cops a canvi d’arreglar mínimament el lloc i així impedir que hi entrin els altres.

Quan jo era jove també es robava, i la prova és la quantitat de reixes que es veuen en els edificis d’aquella època. Però abans robaven, marxaven i no es quedaven. I l’única alarma eren els gossos dels masos.

En gairebé tots els masos hi havia alguna escopeta, ja que eren caçadors i no recordo que hi hagués hagut morts. Avui la cosa ha canviat: portes de seguretat, alarmes, càmeres, etc. Això d’aquestes noves ocupacions ha arribat a tal extrem que arriben a tenir informants per obtenir les adreces de les cases buides i les venen als ocupes. La quantitat de serrallers en poden donar fe. Cada dia tenim més protecció i també més por. Si això no ho atura ningú al final la gent a què li ocupin una casa n’haurà d’anar a ocupar una altra, ja que no passa res.

S’ha donat el cas d’algunes persones que han hagut d’estar ingressades a l’hospital i que en tornar a casa se la troben ocupada. Són persones grans, indefenses i això els hi acaba d’enfondre la salut.

Avui fa pena veure cases plenes de tristor, amb portes tapiades o plenes de cadenats, d’altres amb mesures contra els ocupes, ja que ningú els vol a casa seva. La llei empara els ocupes, ja que si no fos així no n’hi hauria. Certament, la manca d’habitatge és un problema, i hi hauria d’haver habitatges assequibles i treball, però això ho han d’arreglar els polítics i no els propietaris de cases. Pregunteu a algú que tingui algun d’aquests nous ocupes de veí i veureu el malson en què viuen.

A França ja s’ha fet una llei per arreglar això, però aquí és can pixa. A la llarga la gent preferirà no tenir segones vivendes. Si jo causo un dany a un veí l’hauré de reposar, he de respondre, en canvi, aquestes persones en molts casos ho trenquen tot i no passa res. Espero que s’acabi aviat amb aquest afer i arribi el moment en què tothom tingui feina i pugui viure a casa seva.

Comentarios
Multimedia Diari