Passejar per Tarragona és una sort per als qui hi vivim. Recordo els qui jugaven a futbol al pla de la Seu, sense àrbitre, quan l’únic que els hi tocava el xiulet era el guàrdia urbà, ja que no volien que la gent hi jugués, perquè podien trencar coses. N’estic segur que amb la cartera marcaven les porteries, que potser no mesuraven exactament el mateix, ja que ho feien amb passes. I clar, segons qui fa la passa sigui més o menys alt la distància pot variar una mica. Jugaven per xalar i si tenien algun cèntim anaven a casa Prats a comprar alguna bossa de pipes, patates xips, cacauets, algun xiclet i poca cosa més. També acostumaven a menjar entrepans que els hi preparaven les mares.
Molts jóvens teníem el somni de posar un motor de moto a una bicicleta. Un mosquit, que anava com un corró a la roda, sense embragatge, sense canvi de marxes. El Rex també tenia aquestes característiques, i es muntava al portapaquets. Van tenir èxit, ja que aprofitant la bicicleta podies tenir més prestacions, i per tant moure’t millor. Jo recordo lo bé que hi anava de Tarragona a Nulles. Pocs van ser els viatges que hi vaig fer en una bicicleta mosquit, però en vaig fet. Recordo que el més temible era la pujada dels diumenges, ja que em tocava pedalar més.
Baixant les escales de la Catedral, a la dreta hi ha el carrer Notari Albinyana. Fa molts anys era un carrer que feia olor de pixum, suposo que per això li devien dir de les Mosques, ara això ha canviat i el carrer està millor. A Tarragona hi ha vàters públics per a gossos però no per a persones, i molts bars llueixen un cartell advertint que els serveis només són per als clients. Quan arriben els autocars plens de turistes és lògic que alguns pensin en els serveis. Abans a la Rambla Nova hi havia vàters subterranis, però hi havia unes escales i de poc servirien. També a la plaça dels Cabrits hi havia vàters subterranis on calia baixar escales.
A tocar de la font de l’Arquebisbe Armanyà hi ha Cal Pobre, va ser una casa okupada, però per okupes de bé, que organitzaven activitats culturals per a la ciutat i tenien permís del propietari, que estava pendent que la casa anés a parar a les mans d’un banc. Un d’aquests okupes era client de Casa Boada, el recordo com a un noi que era molt bona persona i ajudava molt a la gent gran de la Part Alta.. Molts cops em va convidar a anar a actes de Cal Pobre, no hi vaig arribar a anar, però uns mesos després ho vaig veure tot tancat.
A prop de Cal Pobre hi ha l’església dels Pagesos i aquell projecte frustrat de garatge intel·ligent i les escales que hi ha a sobre, de les quals guardo un bon record, ja que un dia que hi estava assegut escoltant la Banda Unió Musical de Tarragona (BUMT) vaig quedar sorprès quan el seu director, senyor Oscar Miguel Losada, em va dedicar un parell de pasdobles, i un era l’Amparito Roca. No va ser el primer cop que m’han dedicat peces en algun concert, i darrerament també ho han fet l’orquestra Nova Paper de Tornassol i també la Stromboli Jazz Band. La veritat és que, per una banda, et fa una mica de vergonya, i per altra després ho recordo amb estimació. Ara que vaig més just de salut aquests detalls m’ajuden.
Més amunt hi ha l’ermita del Portal del Carro. L’ermita normalment està tancada, però d’estar oberta tampoc hi hauria pogut arribar, ja que per fer aquests passejos vaig en cadira de rodes i no es poden pujar les escales. Trobo el senyor Morant i el primer que em diu és que el Francesc ha mort. El Francesc era un paleta que anava normalment en Vespino i quan volia cobrar deia «ferros». Ara ja es pot dir, un cop en un pressupost hi va posar: IVA a convenir.
Penso que el Francesc va ser una de les persones més pintoresques de Tarragona. Acostant-me a l’Ensenyança, davant meu hi camina un senyor gran que m’atura i em pregunta: «Senyor Boada, que hi fa per aquests carrers?», li contesto dient que m’agrada passejar i aturar-me a parlar amb la gent que m’explica coses, i ell m’explica que recorda el forn regentat pel senyor Silverio, i li comento que quan estava de moda el frànkfurt ell feia uns pans ideals i que naltros li gastàvem el llonguet del frànkfurt petit. El Silverio feia aquests llonguets, que eren molt bons. Després passem a comentar el tema del desastre de l’aparcament intel·ligent i em comenta que no seria mala idea posar una placa dedicada als que van tenir la idea. Aquest pa el portava el Silverio mateix, ell ho feia tot. El forn el tenia al costat de l’església de Sant Llorenç. Acabem la conversa i l’home tira cap al Seminari, i jo carrer de les Coques avall, reüllant el campanar de la Catedral i pensant en el senyor Artur Mercadé, que amb cent anys complerts encara tocava una campana a l’hora de l’Àngelus.
També m’impacta veure el restaurant AQ lluint un Sol de Repsol, i és que ja va sent hora que la bona gastronomia sigui reconeguda a tot arreu. Menjar al restaurat AQ és despertar el plaer del menjar convertint en una obra d’art. Continuo carrer de les Coques avall i veig un altre restaurant que m’agrada, el Frida, un restaurant que ha esdevingut una ambaixada gastronòmica de Mèxic a Tarragona. Segueixo en direcció al carrer Merceria i no trobo a ningú conegut.
En aquest carrer és on hi havia el sastre dels gegants de Tarragona, el senyor Ambròs Domingo. Ell venia la roba i la feia a mida, ara gairebé tothom ho compra fet. A prop hi ha Casa Corderet, tot un referent històric i la botiga en actiu més antiga de Catalunya.
La plaça del Fòrum és la plaça major de la Part Alta. Quan puc el primer que faig és anar a visitar el meu amic José López al restaurant Les Tres Bessones, on des del migdia pots prendreu un aperitiu com els d’abans. L’interior del local és bonic de veure, ja que està decorat amb pintures de Josep Maria Rosselló, fill predilecte de Tarragona. Conversar amb l’amo de Les Tres Bessones sempre evoca records. Vam parlar de la col·lecció d’ampolles de conyac de Josep Forcadell Olmos. En aquesta col·lecció hi tenia coses molt maques, com una ampolla que crec que era de la casa Osborne pintada pel Dalí. A banda tenia altres ampolles curioses com un vi que es va servir en un sopar del rei Alfonso XIII o ampolles de Chartreuse de Tarragona. Jo li explico al José López que a casa del Campeón hi vaig estar un parell de cops, un per amistat i l’altre per a fer un reportatge per a la revista 10 Minutos, en aquella visita m’hi vaig estar tota la tarda. El José també m’explica coses de la Colorines, una senyora que d’haver viscut a Barcelona seria tan coneguda com ara la Monyos. La Colorines va morir d’accident i cobrava una pensió mínima. Vivia a la plaça de Sant Joan.