Persianes avall

L’estimada Tarragona de quan era jove era una ciutat amb botigues i comerços de prestigi, que abastien una població de persianes aixecades. Hi havia comerç de tots els gremis i botigues especialitzades de molts tipus. El món ha canviat i moltes tendes han tancat, van arribar els súpers, després els hípers i finalment internet, que ha fet trontollar molts comerços deixant un regust trist en nom del progrés. Abans passejaves per Tarragona i era un espectacle veure els aparadors: Casa Cuadras era un dels punts on m’aturava per mirar els productes més selectes. Va ser un comerç que va oferir els millors queviures a generacions de tarragonins i una de les darreres botigues emblemàtiques que ha abaixat la persiana. Casa Cuadras va començar com a mantegueria i formatgeria i crec que el president estava molt vinculat al Gimnàstic. Casa Cuadras era més coneguda pels seus productes que pels seus propietaris.

Al carrer de la Unió hi va haver comerços importants, com Casa Marsol, Teixits Coll, a més de nombroses oficines. Avui és un carrer on falta l’alegria d’aquell comerç que va tenir. Avui ser emprenedor significa també adaptar-se a mil normatives, impostos, lloguers, autònoms, assegurances i més coses, inclosa la pandèmia que hem passat i que ha enfús molts negocis. I sobreviure a tot això no sempre és fàcil. Per sort sempre hi ha persones disposades a provar fortuna muntant nous negocis.

Des de la plaça dels Carros i carrers dels voltants s’assortien els vaixells i part de l’hostaleria. Avui encara podem veure alguna persiana baixada que amaga locals amb ànima però ja sense cap mena d’activitat. Alguns dels locals de la zona, això sí, han aconseguit canviar el comerç. El declivi i canvi d’activitat es veia venir, i finalment va passar.

Abans les cases d’electrodomèstics venien a terminis i la gent pagava cada setmana, en aquella època no era estrany que algunes persones cobressin cada setmana la nòmina. Els venedors d’electrodomèstics s’ajustaven al comprador, sense bancs ni avals. Hi havia moltes botigues del ram amb aparadors plens de la il·lusió de les persones que somiaven amb electrodomèstics que eren signe de progrés, ja que es venia de no tenir gairebé res. Quan va arribar el negoci en majúscules van sorgir els grans magatzems oferint preus més baixos. Comprar en aquests espais sempre era més fred i si no coneixies com funcionava del tot l’aparell que havies comprat ho havies de resoldre preguntant a algun veí. Els mateixos fabricants van començar a fer venda directa a col·lectius i els oferien el producte amb una segona marca, oblidant els comerciants al detall.

Abans les botigues t’ho venien gairebé tot a granel, no com ara que la fruita va envasada, i molts cops en els envasos n’hi ha alguna que ja s’ha fet malbé. El peix era d’aquí i tenia molt bon gust, era fresc. Res de peix congelat. I el pa... era boníssim. Jo me’l menjava sol. Recordo els forns que feien el seu propi pa de manera artesanal, cadascun amb el seu toc, i que a més te’l pesaven. I un quilo de pa era un quilo de pa. Quan algun cop faltava pes, et donaven algun tros de pa, que jo em menjava pel camí. Avui no tot està perdut, hi ha bons professionals que mantenen els oficis de sempre, i que fan la feina posant-hi l’ànima.

Sense voler anomenar-les totes, em venen al cap les pastisseries amb història de la ciutat, com l’Arimany, la Viver, la Recasens, la Rovira, la Sanromà, la Palau o les cases Pascual del carrer Major i March, del carrer Pin i Soler, que van canviar d’amos i de nom. I al peu del canó el jove pastisser de la Velver, l’antiga Genève, ben format en l’ofici i molt bregat en les darreres tècniques de pastisseria. I parlant de pastes ara em venen al cap els gelats, que també poden ser unes postres fredes. En aquells temps a l’estiu es venien «polos», cucurutxos i «cortes», i com a refresc orxata. A aquest nivell Tarragona ha millorat, ja que avui existeixen geladeries excel·lents, que han fet escola, com les geladeries Sirvent o les de la família Olivier, els primers de l’escola valenciana i els segons de l’escola italiana. La Sirvent va fer cap a Tarragona pels torrons i ja fa molts anys que fan gelats i tenen pastisseria. Máximo Burxa sempre deia «Tarragona endavant», ja que en qüestió de gelats hi hem anat.

La nostra cultura d’un sol ús també ha passat factura en els tallers de reparació de calçat, que han caigut en picat mentre d’altres comerços, com els dedicats a la telefonia, omplen Tarragona. Abans hi havia els sabaters que reparaven sabates, tenien molta feina, ja que la gent s’arreglava les sabates per tot arreu, com ara canviant mitges soles. Les sabates abans eren de molta qualitat, després van sortir les sabates amb sola de goma i tot va canviar una mica. La reparació de sabates va passar de fer-se de forma totalment artesanal a fer-se amb màquines, com ara en la coneguda casa Rápido Dandy, on t’entregaven les sabates arreglades en poc temps. Penso que és important que compren en comerços locals, de casa, entre altres coses també per la comoditat de poder veure el gènere que comprem, i no que te’l serveixin dies després. A Casa Boada naltros sempre compràvem productes de proximitat, i els proveïdors mai fallaven. També el podíem tastar prèviament i teníem clar quin dia caducava. Els que el compraven procedent de molt lluny es corrien el risc que caduqués més aviat.

A Casa Boada tota la vida vam tenir cafeteres comprades a Tarragona i mai vam tenir cap problema un cop el comercial aconseguia vendre’ns una bona cafetera. Faema i Gaggia eren marques de cafeteres italianes molt famoses. Calia tenir clar que totes les cafeteres necessitaven un bon servei tècnic i disponibilitat de recanvis, i així era. Si compraves una cafetera a Barcelona, només els desplaçaments ja l’encarien, i les peces eren més costoses. A més, allí tot era d’una mida diferent. Si el servei tècnic estava a la ciutat, tot anava millor en cas de problemes. En aquella època la cultura era la de reparar, no la d’un sol ús. Potser en algun moment hi tornem, els avis de la meva època recordo que deien: «Compra i ven a casa, que faràs casa». A les persones grans se les ha d’escoltar, perquè fan la transmissió oral de les petites històries. Abans la tarda-vespre era el millor moment per parlar i explicar històries.