Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Sales de festes

| Actualizado a 13 junio 2022 17:35
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Quan la nit de Tarragona començava a acollir l’alegria de les sales de festes, «night club» va ser una paraula que va anar fent fortuna. N’hi havia un tocant a la Rambla Nova, al carrer de Sant Francesc 22: el Maxim’s. Allí hi havia espectacle i música en viu, com el mestre Pere Godall al piano, algun músic del regiment Badajoz 26, com Yoldi, Mundín o Clemente, i alguns de Tarragona. Crec que durant molts anys va ser la millor sala de Tarragona. I de fet al mateix carrer se n’hi van obrir més, com la discoteca Zodiac Club o el 777.

Oasis era un altre local, a la plaça Ponent. També hi havia espectacle en viu i música. No en recordo massa cosa, el que sí que recordo és que les finestres permetien veure l’espectacle de «coplas», ball i cançó melòdica, així com les activitats de la sala de festes. No era una sala massa freqüentada pel jovent, el públic era més aviat gran, alguns titllats de vells verds. Però sigui com sigui donaven un molt bon ambient a la ciutat. També la freqüentaven els mariners que tocaven port a Tarragona. A prop de la platja de l’Arrabassada hi havia el Bola-va, més estiuenc, estava a La Veleta del Mar, a prop hi havia l’Scandia. Al Bola-va hi va actuar l’orquestra Windsor, i també hi van actuar Dolores Vargas ‘La Terremoto’, Anibal Rey, Anita Rosa o l’esbart dansaire de l’Orfeó Reusenc, entre molts d’altres. Eren ambients de la nit tarragonina.

Després hi havia els nius d’art, que estaven més vinculats a l’espectacle amateur. El Miramar ho tenia tot: niu d’art, bar i centre cultural. El senyor Tonet, que era molt bon pianista i tenia molta paciència ensenyant música. La figura del pianista era molt important per tal d’acompanyar artistes, ja que la majoria de vegades l’únic instrument era el piano. Pels nius d’art hi van passar artistes de tots els gèneres. Hi havia un ambient juvenil i familiar. El Miramar estava a la plaça dels Carros, fent cantonada amb el carrer d’Apodaca.

A l’antiga avinguda de Navarra, avui d’Estanislau Figueres, hi havia La Palma, que rea un gran bar que tenia un jardí a l’interior. A l’estiu era ideal. Era un lloc on poder prendre alguna cosa a un preu normal de bar, el que el convertia en un punt familiar. No hi faltaven rapsodes, cantants i artistes. Pels nius d’art de Tarragona n’hi van passar molts, Ramon Calduch, Cassen, Antoni Panadès i molts d’altres que van firmar part del Mon Camp.

Recordo algunes begudes que bevíem en aquella època. Els xarops de grosella amb llet, que eren boníssims i avui força perduts en l’oblit, la gasosa amb cafè molt fred, que es deia suau, i que servia casa Blandinieres en ampolletes. També era fàcil refrescar-se amb el Fruitam, una fantasia de fruites o el bíter de la casa Cinzano amb unes olives i pataques. També cervesa, Vichy, les taronjades Diana, produïdes a Tarragona, i d’altres begudes que estaven de moda, com ara licors. Recordo les ampolles de xarop d’orxata. Et posaven dos dits d’aquest concentrat de xufla i et donaven una ampolla d’aigua i una cullera. Els gots tenien molt de vidre, i així aparentment més quantitat de líquid. El bar La Palma tenia futbolins, junt amb el bar La Joya, de la Rambla a tocar de l’Hotel Lauria, que també obrí com a ‘boite’. El futbolí estava de moda i una partida valia una pesseta.

A les ales de festes hi feien cap també gent dels voltants de Tarragona. Van tenir un gran èxit, sobretot el Màxims, que era la sala més nova i ben decorada. L’Oasis tenia un ambient més popular. A l’entrada hi havia una barra llarga i també venien bitllets per als cotxes de línia. Molta gent s’hi asseia a esperar l’hora de sortida del bus, ja que la plaça Ponent funcionava com a estació d’autobusos. Al bar hi recollien paquets i des d’allí n’enviaven a destins diferents.

A les sales de festes, bars i restaurats s’hi fumaven bons cigars, també tabac en pipa. A banda dels cigarrets, que també recordo es fumaven als cines dels pobles. En aquells cines, a banda de fumar, s’hi podia beure alcohol o menjar pipes i ningú deia res.

Acostumaven a anunciar l’espectacle amb fotografies de dones vestides amb poca roba. Si per allí hi havia xiquets i una persona gran hi passava a prop, no era estrany que els hi digués: això no es mira. Era difícil d’entendre que una cosa que estava exposada no es pogués mirar. Avui aquests cartells ja no els miraria ningú, han quedat superats al carrer o a la platja. La vida dona tombs i més tombs, i ja no es parla del «destape».

Aquestes sales de festes normalment tenien uns grans ventiladors al sostre, i sempre hi havia alguna finestra per on circulava l’aire. Els seients eren molt còmodes a diferència d’ara, en què no ho acostumen a ser i així la gent circula. A les barres no era estrany trobar-hi algú assegut amb un got llarg esperant companyia. El contingut del got canviava, però els dos glaçons no. Era la imatge que ens veien en les pel·lícules de l’època.

Després es va posar de moda de fer ball amb música en viu. A l’Hotel Imperial Tarraco. Crec que qui hi duia la veu cantant era Francisco Garrido. No era l’únic lloc, n’hi havia d’altres, com a les Palmeres. Als hotels de Salou encara es fa ball en viu per als seus clients. El jovent quan surt consumeix força música enllaunada i algunes begudes artificials.

Algunes coses d’abans tornen, com ara els discs de vinil. Malgrat que existeixen coses més modernes, agrada sentir aquell so que produïa l’agulla mentre el disc girava. En un moment on els discs s’acostumen a gravar digitalment el tradicional ressorgeix. Com és el cas de l’estudi de gravació que hi ha a Mont-roig, a Cal Jordi. És l’estudi del Dr. Dubwiser (el Joan Jordi), que algun cop ha estat a Casa Boada. És un estudi de gravació de discs seguint un procés totalment analògic, com es feia abans.

El vermut també semblava que es consumia menys i començava a ser substituït per altres begudes, i ara viu un molt bon moment. També recupera posicions el vermut amb sifó, que li dona un punt de màgia amb les seves bombolles. A molts locals avui et serveixen el vermut sense sifó. Suposo perquè els clients es bevien el sifó, però això es pot arreglar afegint-hi aigua mineral o pagant el sifó. En canvi, el vermut l’acostumen a servir molt ben presentat, amb una rodanxeta de cítric, unes olies i els vermuts són de qualitat. El millor vermut és el que podem acompanyar de tapes i bona companyia.

Algunes coses tornen i d’altres passen. Qui hauria dit, per exemple, que dur roba trencada estaria de moda? Abans els diumenges un es posava un vestit, el millor que podia; calçava sabates bones. Avui els pantalons trencats són habituals. Això té la seva gràcia, ja que ens permet copsar com canvien els costums. I canvien molt, creieu-me.

Comentarios
Multimedia Diari