Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Salvori Villar, pastor protestant

En aquella època hi havia gent jove que sovintejava l’església protestant, i en aquells temps en què es passava gana i no es veia pa llençat a terra, els evangèlics donaven entrepans, que alimentaven cos i ànima

| Actualizado a 21 marzo 2022 12:05
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Salvador Villar Guerrero, el Salvori, és una persona que conec des de fa molts anys. Més o menys des que ell en tenia onze, quan anava amb son pare, que treballava a la sofrera. Aleshores jo ja treballava a Casa Boada amb mon pare. El Salvori Villar va néixer a Marbella i és pastor protestant. És una persona afable, que quan parla mai et deixa indiferent, com tampoc ho fa la seva indumentària, home de barba llarga i canosa, tot sovint amb barret i sempre amb acolorides camises.

Vaig passar una llarga temporada sense veure’l, quan ell estava estudiant i formant-se com a pastor de l’Església Evangèlica. Primer a L’IBSTE de Barcelona, l’actual Facultat de Teologia Protestant, i després va complementar la seva llicenciatura al SETECA a Guatemala. En aquella època va conèixer una jove catòlica del Pla de Santa Maria, molt guapa, que es va apropar a l’Església del carrer Monestir de Poblet seguint els passos del seu germà músic i els seus companys del grup musical l’Oliva Negra. Era la Dolors Montcusí Valldosera, que es va embarcar en el Doulos, un vaixell d’ajuda humanitària, des de la costa de Virginia fins a la Patagonia. El Salvori, que en aquella època estudiava a Guatemala i estava «coladíssim d’ella» va aprofitar l’avinentesa per trobar-se amb la Dolors a Veracruz, Mèxic el Cap d’Any del 1978. Van acabar formant una família nombrosa amb el Gerard, la Laura i el Jeremies. I és que el Salvori és una persona que sempre ha mostrat passió i amor per la seva dona, els seus fills i la joia de gaudir de la família que té.

El ministeri pastoral els va portar a les Canàries, Palma de Mallorca, Manlleu i finalment a Tarragona, a l’església del carrer Caputxins 27, que avui en dia ha passat a ser un Rebost Solidari. El lloc de reunió és ara el carrer Smith 37, local que comparteixen amb l’Església Xinassa Evangèlica de Tarragona.

El Salvador Villar en aquests moments ha reduït la seva tasca pastoral i caritativa, ja que s’està recuperant de salut. M’explica que a les esglésies evangèliques i protestants hi ha diverses famílies denominacionals. A Tarragona hi ha Baptistes i Pentecostals. Però tots són hereus de la Reforma Protestant. Es denominen també Evangèlics, no evangelistes.

Recordo que quan passava per davant de l’església del carrer Monestir de Poblet 7 em feia cert respecte. Et deien que eren protestants i en aquella època hi havia molts prejudicis. Avui moltes coses han canviat i ho veiem diferent. Sobretot són acceptats pel que són, unes bones persones, com l’amic Salvori, que mai a la vida m’ha parlat malament de ningú, al contrari.

$!Un jove Salvador Villar envoltat de la seva família. Foto: Chinchilla/Arxiu

Quan era jove el Salvori volia ser mecànic, i va estar treballant en un taller de cotxes, Ve-Bor, i com era típic en aquella època el més jove del taller era qui feia els encàrrecs. Ell venia a Casa Boada, ja que en aquella època era el bar més proper. Comprava algun entrepà i Farias, ja que abans veníem tabac, fins-i-tot als menors. El nom del taller responia a dos cognoms, Veciana i Boronat, d’aquí que es digués Ve-Bor. El taller encara existeix i es dona la circumstància que el senyor Boronat era família de mon pare. Una de les persones que l’aleshores més jove Salvador Villar va conèixer era el comissari de policia, que venia sovint a fer un mos i amb qui avui en dia encara hi mantinc contacte gairebé cada dia gràcies a les noves tecnologies.

El pare del Salvador Villar era catòlic de soca-rel però quan va treballar a la sofrera Pallarés va conèixer un company protestant, el Senyor Romeu, que li va regalar una Bíblia i es va acabar convertint al protestantisme. El Manuel Villar va treballar també a la marca de cotxes Moris, que fabricaven el Mini i diferents models com l’MG, estava junt amb Cronista Sessé i feia de pintor de cotxes. També va treballar a la Siata, una fàbrica de furgonetes i coxes, d’on va sortir l’emblemàtic Tarraco.

Quan jo era petit molta gent semblava veure quelcom dolent als protestants. Jo el record que tinc és el d’un pastor protestant que es deia Benjamín Suárez Perales. No el coneixia, però en aquella època la seva feina no devia ser gens fàcil, ja que estava mal vist. Tots recordareu que a la presó de Tarragona es va executar al garrot vil a Heinz Ches «el polaco», de qui anys després vam descobrir que en realitat es deia Georg Michael Welzel i no era polonès sinó alemany de la RDA. Doncs bé, el pastor protestant Benjamín Suárez, li va prestar assistència espiritual. Durant molts anys va ser el pastor de l’església del carrer Monestir de Poblet. Sobre la història dels protestants Josep Lluís Carod-Rovira ha escrit la Història del protestantisme als Països Catalans, publicada a València el 2016 per Edicions 3 i 4, on ens ressegueix la història desconeguda d’aquesta minoria religiosa que ha estat perseguida durant molts anys. Als anys 70 el sacerdot catòlic mossèn Josep Gil, i el Pastor Benjamín Suárez, va tirar endavant unes pregàries ecumèniques que es duien a terme un cop en una església catòlica i un cop en una església evangèlica. Ho feien un cop a l’any, i el Salvori adolescent hi participava activament.

En aquella època hi havia gent jove que sovintejava l’església protestant, i en aquells temps en què es passava gana i no es veia pa llençat a terra, els evangèlics donaven entrepans, que alimentaven cos i ànima. Recordo que a les cases es començava a llescar un pa si feia el senyal de la creu amb el ganivet mateix, donant gràcies a Déu per poder tenir pa per menjar. També, parlant del pa, em ve al cap aquella dita, d’«els catalans, de les pedres en fan pans», que els meus pares tenien escrita en un plat al menjador de casa.

Amb els anys he tingut relació amb persones de diferents confessions religioses, a més en el cas del Salvador Villar també és amic de mon fill, ja que es van estudiar junts Ciències Religioses a l’Institut Sant Fructuós. De totes aquestes persones em quedo amb el pensament que hem de ser germans en aquesta gran aventura que és la vida, cosa que sona a utopia. Al món des que és món hi ha hagut guerres de tota mena. La pau costa, sobretot quan el poder està en mans de poques persones que tenen interessos oposats. Crec que als amos del món els hi hauria de fer pena el que explicarà la història d’ells.

Avui m’ha agradat pensar en el Salvador Villar, ja que passa un moment delicat de salut. No penseu que la seva comunitat queda òrfena en el seu període de malaltia, la seva dona, amb qui copastoreja la comunitat del carrer Smith, se’n fa càrrec. Espero que aviat pugui tornar a la vida normal. Vull que la teva força sigui potent amb l’ajuda de Déu. Som molts els que t’esperem amb el teu etern somriure que transmet alegria a la vida de moltes persones.

Comentarios
Multimedia Diari