Homenatge i agraïment a les ‘Golden Girls’ serrallenques

Avui, les famílies de la mar celebrem la festivitat de la nostra santa mare protectora. Un dia molt especial on en cadascuna de les nostres cases es barregen tota mena de sentiments i d’emocions. Per una banda, mostrem l’alegria de poder reunir-nos altre cop amb els familiars, companys i amics. És, per descomptat, un dia espiritual on manifestem el nostre agraïment a la verge portant-la en processó amb orgull i devoció a espatlles pels carrers del barri. Però, sobretot, és un dia de recolliment, de nostàlgia, en record a la memòria dels nostres éssers estimats, que ens han anat deixant i a qui agraïm tot allò que ens han ensenyat.

Els serrallencs continuem compartint tres sentiments universals amb la resta de cultures marineres d’arreu del món: l’estima, el respecte i l’admiració per la mar. Nosaltres, la gent del barri, sabem ben cert com n’és d’important i necessari protegir-la i cuidar-la. Ella ha estat i continua sent per molts de nosaltres el nostre mitjà de vida, el lloc de treball; el lloc on vivim. Sabem molt bé que la mar no ens pertany. Nosaltres pertanyem a ella. Ja que de la mar hem heretat la nostra tradició, la nostra cultura i la nostra filosofia de vida. Us podríeu imaginar viure en aquest petit laberint de nou carrers estrets i humits sense sentir-nos acaronats per la brisa fresca de la mar?

Possiblement, no hi hauria barques. Molts de nosaltres no seríem fills o néts de pescadors ni de peixaters, o bé no exerciríem aquests oficis. Al barri no hi hauria llotja, ni majoristes ni cooperatives de peix; ni en el passat recent del barri no hi hauria hagut fàbriques de gel, ni calafats, ni varadors, ni tallers mecànics o elèctrics, ni arts, ni carros estesos pel moll, ni les petites botigues de queviures, ni carnisseries, ni botigues d’ormejos navals, ni bars ni petits restaurants de caràcter mariner. Segurament l’església, autèntic signe espiritual tradicional del barri, no s’anomenaria de Sant Pere. Possiblement, no ens coneixeríem pels renoms tradicionals ni ens expressaríem amb el nostre peculiar argot mariner.

La nostàlgia del passat, la tenim molt present. Aquí hem viscut la major part de les nostres vides, hem crescut feliços jugant i corrent per aquests carrers. Molts de nosaltres vam estudiar a la petita antiga Escola d’Orientació Marítima i Pesquera, a dalt de l’antic pes, o bé al que ara és el renovat i bonic teatret. Aquí ens hem enamorat, hem fet del barri el nostre lloc de feina, hem format les nostres famílies, hem participat en les nostres festes patronals. Aquí ens hem fet grans. Aquí hem acomiadat els nostres estimats. Aquí tenim els amics i els veïns de tota la vida. Aquí ens sentim a gust; perquè és aquí on es troba la nostra gent.

Si encara no us n’havíeu adonat, la mar és femenina, i és que no pot ser d’altra manera: Ella és la nostra deessa, la font de vida que ens alimenta, la mare a la qual els mariners, els pescadors i molts creients confiem les nostres vides, la que, sovint, frustrats per les circumstàncies adverses reneguem d’ella, però tard o d’hora tornem als seus braços. I és que sense ella no som res. Necessitem la seva presència: impregnar-nos de la seva olor, sentir la seva brisa humida i salina; veure-la quan acarona la vora o bé quan, enutjada, bat el rompent.

La mar és femenina

La Verge del Carme és la patrona dels nostres pescadors, dels nostres mariners, quan, segons el meu parer, hauria de ser per dret propi el dia de totes les pescadores, de les filles, de les mares, de les àvies marineres. Per això volem fer un reconeixement a les dones de la família de la mar, però especialment a les nostres Stellas Maris, a les nostres mamás cochas, a les nostres yorubas terrenals. Homenatgem les nostres àvies, les nostres Golden Girls serrallenques. Tant les que avui tenim la sort de gaudir de la seva companyia, com a totes les que, malauradament ens han anat deixant, però romanen molt presents en el nostre record.

Elles van créixer durant la postguerra, van viure les mancances, les penúries de la pobresa. Noies que, pel simple fet de néixer dones, van ser condemnades a carregar amb el jou dels estrictes rols tradicionals masclistes de llavors. La majoria van deixar aviat l’escola per encarregar-se de la llar, cuidar els pares, les germanes, casar-se aviat, tenir fills. Al mateix temps havien d’ajudar a l’economia familiar. Elles no només han estat mestresses de casa i mares, han fet de tot en la vida: han estat cosidores, remendadores de xarxes, han sigut emprenedores peixateres amb les seves petites parades a la plaça del mercat; han passat mitja vida venent el pelut de les barques a les tardes al costat de l’antiga llotja, s’encarregaven de la paperassa i dels despatxos dels rols de les barques... Moltes altres han estat dependentes, emprenedores de petits negocis. Treballadores a full time.

A elles hem d’agrair gran part del que som; elles ens han educat en els seus valors de la constància, del treball i l’esforç. Han estat elles les que, gràcies a la seva manera de ser i el seu sacrifici, van omplir les llars del Serrallo de caliu, d’amor, fent del nostre barri un lloc familiar, dinàmic, ple de vida. Han estat massa anys ignorades, oblidades, i gairebé invisibles... No són el passat, sinó que viuen i aprofiten molt bé el present.

De caràcter ferm

Són dones curioses, jovials, plenes d’energia, de caràcter ferm i decidit; lluitadores, protectores dels seus i amb una gran capacitat de resiliència davant els sotracs de la vida. Us dic també que són afables, divertides, algunes més cridaneres que altres i obertes a la gent. Com qualsevol de nosaltres, els agrada parar-se al carrer i parlar de les seves coses quotidianes, de les seves preocupacions, del temps que fa, de l’estat de les pesqueries i, per descomptat, també del que ha fet o està fent Pau, Pere o Berenguera. Són dones amb unes ganes immenses d’aprendre, sentir-se útils, actives i sobretot valorades i estimades. Saben donar bons consells. No tenen pèls a la llengua; diuen el que pensen.

Així doncs, serà millor que no aneu amb elles amb mala fe amb romanços ni punyetes perquè quan vosaltres aneu, elles ja tornen i, amb una aclucada d’ull tenen prou; us veuen d’una hora lluny. No cal dir res més: són àvies serrallenques.