La professó del Sant Enterrament a Tarragona

Avui comparteixo amb vosaltres una reflexió sobre el recorregut de la professó del Sant Enterrament. Un debat que està obert des de fa un temps i que ha tornat amb força després de la pandèmia.

Com és lògic, els recorreguts de les professons a Tarragona, com a tot arreu, han tingut alteracions en funció de molts paràmetres, com els canvis en l’estructura urbana o la quantitat de gent que hi participa.

Un dels darrers canvis a la professó de Divendres Sant, que potser alguns recordeu, és la retallada a la Rambla, quan anava des de Comte de Rius fins a l’altura del carrer Assalt, pel lateral, agafant la coca central just en arribar al costat del col·legi de les Teresianes.

Aquell tomb, més enllà d’allargar la professó de manera innecessària, tenia el problema del creuament de les agrupacions musicals que complicava poder mantenir el ritme i afectava també els passos a espatlles.

Aquesta situació, de fet, es manté encara en altres professons com les del Diumenge de Rams o el Dimecres Sant, en la professó del Dolor, on es torna a donar el mateix inconvenient de creuament de bandes a la Rambla, entre Unió i Adrià que, a més, no acostuma a comportar un major nombre de públic.

Un altre dels canvis, que l’any passat es volia revertir, era el pas pel carrer del Trinquet Nou que va ser substituït per l’actual recorregut per la Rambla Vella. Les voreres que existien abans del canvi del terra dificultaven molt la circulació d’alguns passos.

Aquí el creuament amb els que baixen per la baixada Misericòrdia és menor i suposo que per això s’ha pensat a recuperar-ho, ja que en el cas de la Rambla Vella ara es creuen els que van camí de la plaça del Rei amb els que ja porten els passos a Sant Agustí un cop acabada la professó.

El canvi del 1886

Potser uns dels canvis més importants es va produir l’any 1886, quan la professó del Sant Enterrament va arribar a la Rambla Nova, més de trenta anys després de l’enderrocament del mur de Sant Joan i l’inici de les obres a la nova avinguda. Aquest canvi va significar deixar de passar pel carrer Cavallers, plaça del Pallol i Salines per anar directament per la baixada Misericòrdia i seguir el recorregut actual.

En algun cas es va mantenir el recorregut malgrat les dificultats que suposava. Ens referim a l’Arc d’en Salvi, situat a la cantonada d’Escrivanies Velles amb el carrer del Claustre. Allí, el pas dels pescadors s’havia de desmuntar parcialment per poder passar.

Finalment l’any 1861 es va enderrocar, cal pensar que per aquest i d’altres motius, i això va permetre agilitzar aquesta part del recorregut. Antigament també es modificava l’itinerari per evitar passar per davant el palau de l’arquebisbe quan es trobava la seu vacant, com en els anys 1804, 1875 o 1889.

Com es pot veure, canviar amb la intenció de millorar sempre ha estat una opció i cada modificació es pot revertir si tornen a canviar les condicions. Ara el debat s’ha tornat a posar damunt la taula a la vista de la reducció de la participació i de públic. Segurament no es pot prendre com a referència el darrer any, encara afectat per les darreres limitacions que va comportar la recent pandèmia, però la situació ja ve d’anys anteriors.

Quan ha passat la meitat de la professó per alguns carrers de la Part Alta, especialment per darrere la Catedral, pràcticament no hi ha públic i les cadires i entarimats que s’havien instal·lat temps enrere al Pla de Palau i al Pla de la Seu ara han quedat en una única fila de cadires, suficient per la demanda actual.

El públic no sembla justificar-ho

Tampoc la plaça de la Font manté un bon volum de gent, que a més es veu sovint enterbolida pel soroll dels qui estan als bars i restaurants aliens a la celebració. Aguanta una mica la Rambla Nova, tot i que res comparat amb l’època quan les cadires i les llotges ocupaven una bona part del recorregut.

La cosa ja clarament cau en arribar al carrer de Sant Agustí, on es creuen els que ja han acabat i els que encara van en direcció a la plaça del Rei, però sense pràcticament públic.

La Rambla Vella només és el pas obligat per esperar a fer les pujades de Sant Oleguer i Peixateria i acabar la professó. Ningú no acompanya en aquesta part del recorregut.

Si el públic no sembla justificar el circuit actual de la professó, no està clar que el volum de gent a les files ho faci. Els darrers anys, descartant els anys de pandèmia com ja he comentat, la quantitat de gent que hi pren part ha baixat i només en alguns casos puntuals s’ha mantingut.

Els esforços dels arrengleradors, cada cop més generalitzats, per separar la gent a les files més enllà de l’espai destinat a les cues dels confrares (per cert, potser caldria repensar si fan falta), n’és un bon indicador. De fet, els excessos en la separació de confrares tampoc ajuda al bon ritme de la professó que molts reclamen i que, de retruc, tampoc fa que la gent s’animi a anar-hi.

És possible que en alguns casos puntuals sigui aconsellable per mantenir el pas dins les files, especialment si hi ha poca gent, però no té sentit fer-ho de manera sistemàtica, tal com passa en alguns casos.

Els organitzadors i les entitats que hi participen, pels quals cal tenir tot el respecte tenint en compte que la feina voluntària que fan no és senzilla, haurien de tornar a valorar un cop més la situació. Segur que hi ha marge de millora. Sort!