Màgia a les barraques del Francolí

Quan era jove algun dia m’agradava escapar-me a la part baixa del Francolí, tocant al Serrallo. Hi anava a practicar trucs de màgia amb la gent d’allí. Era un lloc humil on s’hi respirava un ambient seré ple d’esperança. Els carrers estaven nets i regats amb aigua on crec que hi afegien lleixiu i zotal.

Si entraves en una barraca hi veies l’enginy, amb les coses que estaven fetes a partir del rebuig, a les parets hi tenien calendaris amb imatges de la Setmana Santa d’Andalusia: decoraven i podies saber el dia del mes. La majoria de gent de les bar-raques treballaven a la construcció, per això les barraques estaven ben fetes, ja que tenien força material reciclat que si no fos per això hauria anat al rebuig.

No tenien nevera, i tenien un armari de fusta amb una tela metàl·lica molt fina per protegir de les mosques, li dèiem fresquera. Quan baixàvem a fer màgia a les barraques també compartíem la visita amb persones d’allí que cantaven flamenc espontàniament amb naltros. Com a cosa curiosa comentar que aquesta gent van adoptar el porró per beure vi blanc o refrescos per a la canalla.

Aquelles barraques tenien un cert confort i contenien la fe d’arribar a tenir un dia un pis, cosa que crec que van anar aconseguint. Era l’època en que a Tarragona hi començava el turisme i es volia donar una bona imatge de la ciutat. Recordo que a la platja del Miracle hi havia una via morta amb vells vagons de tren que estaven ocupats, però sense la creativitat de les barraques del Francolí.

De les primeres antenes de televisió que vaig veure les vaig veure en aquestes barraques, així podien veure el futbol i d’altres programes en família. Jo patia per les barraques ubicades junt al riu Francolí, quan el riu baixa. Però no acostumava a passar.

Les peces amb que construïen les barraques no estaven fetes a mesura, però sempre s’aconseguien encaixar, i per a protegir-se de la pluja tenien teulades d’uralita o teles asfàltiques. Entre les fràgils parets s’escoltava Ràdio Tarragona, amb la veu del senyor Josep Maria Tarrasa i el seu inseparable Maginet. Més o menys sobre les sis s’escoltava la senyora Elena Francis, a qui la gent confiava les seves penes i amors, per després a les set poder escoltar el Rosari, retransmès des de Seminari Pontifici, i que especialment escoltava la gent gran.

Eren barraques plenes de fe. Després vam saber que la senyora Elena Francis no existia ja que era un guió que feien guionistes que la locutora llegia. Els seus seguidors van quedar tristos quan se’n van assabentar, és curiós el que poden fer els mitjans de comunicació.

Per anar-hi agafava la moto amb sidecar FM, que era de mon pare. Després aquesta moto es va fer vella, no hi havia recanvis i era complicada d’arreglar i em vag comprar una Vespa. Baixava a veure les persones de les barraques ja que veia que eren una gent que estaven desplaçats, marginats... i sempre que els hi baixava alguna cosa estaven contents i podíem parlar una mica, passar-ho bé i berenar.

A les barraques del Francolí hi havia una mena de cap, que era també un interlocutor amb les autoritats. Quan hi anava sempre treien unes rodanxes de xoriço. Ens veien a naltros com a xiquets jóvens i crec que els hi feia gràcia que els anéssim a veure. En aquestes visites aprofitàvem per fer jocs de mans i entrenar trucs de màgia amb ells.

Era una màgia molt bàsica, com ara el tub Raymond, que és un joc molt clàssic amb un tub on no hi ha res, del qual surten un munt de mocadors. Naltros vam acabar canviant els mocadors pels caramels i primer ensenyàvem el tub sense res a dins, per després repartir els caramels.

També fèiem un truc amb un bastó, pel qual hi passàvem un ou pel damunt. L’ou era dur i no queia. A més de trucs amb cartes o amb les mans, d’on hi trèiem mocadors de colors, caramels o cigarretes. Tampoc hi faltaven trucs amb una capsa tapada on ells havien d’endevinar els colors d’un dau. Aquestes visites eren abans de formar el grup BoPaSa, amb e que ens vam dedicar a fer màgia i pallassos.

En aquesta època, deu fer mínim seixanta anys, vam començar a actuar al preventori de la Savinosa i un cop a la sala Parroquial de Torreforta, primer amb la Congregació Mariana i després ja amb BoPaSa (grup inicialment format per Boada, Pagès i Salas). Al preventori de la Savinosa hi ensenyàvem doctrina amb la Congregació Mariana, cadascú amb un grupet d’uns deu nens, després fèiem futbol i actuacions. Normalment hi baixaven l’Àngel Vicien, Elipe, els Domingo, Lluís M. Pagès, Salas, Lluís Moya Ortí, Vadillo i d’altres. Normalment al preventori de la Savinosa hi anàvem a peu, però alguns cops llogàvem un microbus de l’empresa Segarra per tornar.

Tornant a la zona de barraques de la desembocadura del Francolí, comentar que relativament aprop hi havia moviment en les hores d’entrada i sortida dels torns de la Tabacalera, que era una de les fàbriques importants, i de la sofrera del carrer Reial de la família Pallarés. Aprop d’allí arribaven les barques de pesca i els pescadors venien el rebuig, la morralla, que dit d’una altra manera era peix bo, però amb algun defecte, les galeres, que ara són ot preuades en la cuina i que tant bé van per poder fer caldo o l’arròs.

A les persones els agrada celebrar que algú sigui ric, recordo la pel·lícula El violinsta a la teulada, quan en una cançó diu que si fos ric tindria una casa amb tres escales, una per a pujar, una altra per a baixar i una tercera per a fardar. En començar a escriure pensava que el passat havia millorat i ja no existien barraques, m’expliquen que n’hi tornen a haver, però que els habitants no són exactament els mateixos.

L’objectiu segueix sent el mateix, tenir un sostre. Les d’avui no les conec, les de quan era jove eren barraques d’una sola planta i la majoria tenien la roba estesa davant. Eren construccions fetes sense ser ni arquitecte ni paleta. La Part Alta encara la recordo amb més roba estesa als balcons.

Una altra manera de viure, en aquella època, era la de viure rellogat. Hi havia persones que tenen un bon pis i a qui els hi anava bé viure amb més gent a casa. Penso en algunes viudes, que tenien una mica de companyia i es treien alguns diners. Els jubilats sempre han tingut lo just, i més en aquella època.