Sant Martí, cavaller menador de les ànimes

El pròxim 11 de novembre és sant Martí, patró de l’orde medieval de cavalleria a la Corona catalanoaragonesa abans que ho fossin sant Jordi i sant Jaume, tots representats iconogràficament a cavall. En l’església cristiana occidental, més enllà del seu vessant com a milites Christi o soldats de Crist, els tres han estat considerats sants que ajudaven a transportar les ànimes a llom dels respectius equins blancs. En el cas de Martí, la proximitat a les diades de Tots Sants i dels Difunts ha donat més sentit a aquesta creença.

En els temps convulsos de l’edat mitjana amb combats pel territori entre el cristianisme i l’islam, l’ideal del sant cavaller fou assimilat al del cavaller medieval. Així, el sant a cavall solia anar vestit de guerrer o militar amb la capa onejant el vent. Armat amb llança, amb què ataca l’enemic, a més pot portar espasa, punyal i escut. Als peus del cavall, representat en actitud dinàmica, es disposa l’enemic vençut en figura antropomorfa, animal o monstruosa.

També hi ha altres iconografies com la primitiva de sant Sebastià –abans de l’aparença de màrtir mort amb les sagetes– o la clàssica de sant Miquel, en què és present la caracterització com a militar però no com a cavaller. De fet, en l’església oriental de Bizanci els sants revestits amb atributs de l’exèrcit, encara foren més nombrosos, si bé no tots amb l’aspecte cavalleresc. Així, la Dra. Laura Rodríguez Peinado hi ha censat els sants Acaci, Adrià, Menna, Mercuri, Sisini, Teodor, Teòfil, Víctor i Zenó.

Militar romà

Etimològicament, Martí prové del llatí Martinus, amb què a la primeria del segle IV fou denominat pel seu pare, també militar, en honor de Mart, el déu de la guerra en l’imperi romà. El jove seguí ben aviat les passes del seu progenitor a Ticinum –avui Pavia–, al territori de la Llombardia, al nord de l’actual Itàlia i al sud de Milà.

L’hagiografia el situa a la localitat gal·la d’Amiens, en un dia molt fred, en l’escena en què, mentre cavalcava, trobà un captaire patint les inclemències del temps. Martí, abrigat amb el reglamentari i gruixut mantell, el tallà amb la seva espasa en dos, lliurà una meitat al pidolaire i ambdós continuaren els seus camins. En somnis Jesucrist se li aparegué vestint la mitja capa, revelant-li, doncs, que el pobre era ell. Aquest fet fou cabdal en la trajectòria de Martí, que abandonà l’exèrcit i fou batejat com a cristià.

La iconografia l’ha presentat a cavall però no amb la dramatúrgia d’una lluita, sinó en l’escena compartida amb Jesús sota l’aparença de pobre. Una altra versió popular de la seva hagiografia, recollida per exemple pel folklorista Joan Amades, explica que, enmig d’un fred extrem, el captaire era en realitat el diable que, coneixedor de la bondat de Martí, volia que, un cop lliurada la meitat de la capa i sense l’abric necessari, morís de fred. Déu hauria apaivagat la temperatura per salvar-lo, detall que també explicaria la raó per la qual existiria el denominat estiuet de sant Martí.

De fet, la vinculació entre el sant i el dimoni té un fonament històric ja que, entre les funcions que desenvolupà al llarg de la seva nova vida eclesiàstica, postmilitar, hi hagué la d’exorcista. Per això, la seva biografia està plena d’exorcismes, proves a les quals el diable el sotmet i de les quals surt victoriós.

Representació teatral

També la teatralitat popular de les nostres contrades li dedicà un ball parlat, del qual tenim constància en tres localitats d’on és patró: el veí municipi d’Altafulla, Vilaverd –a la Conca de Barberà– i el penedesenc de Sant Martí Sarroca. La família del periodista i escriptor Carles Marquès ha conservat un llibret amb els parlaments altafullencs manuscrits i la datació de 1890, de la qual ha donat notícia el rierenc Jordi Rius el 2020. Aquesta representació es realitzà per darrer cop el 1935.

Dels dos altres casos, n’havia informat Amades. Així, a Sant Martí Sarroca existí des del segle XIX una colla d’actuants especialitzada en la representació de balls parlats més enllà de la pròpia localitat. Era la nissaga Soquetes. En la seva versió del ball de sant Martí optaven per l’hagiografia en què el pobre era el diable. Finalment, és a Vilaverd on el sant apareixia muntant un cavall, figurat per un dels cavallets de cartró pedra i més modernament fibra de vidre, propis de l’entremès dels turcs i cavallets.