Baixada de l’Aigua entre prometença i simpatia

El 16 d’agost els Portants de l’Aigua de Sant Magí, secció de la Confraria de Sant Magí, es retrobaran a la capella de les Fonts a la vall de la Brufaganya per donar el tret de sortida a la Baixada que, des de fa 30 edicions, ha recuperat els carros i cavalleries per dur el preuat líquid fins a Tarragona.

Una de les persones, sense càrrec oficial però indispensable en aquest ritual, és l’Eduard Martí Such, avituallador oficiós de la comitiva.

Amant de la broma, és dels homes que impregna de simpatia el cerimonial que havia servit per apaivagar la set de les tarragonines i tarragonins en temps de sequeres anteriors, quan l’aigua corrent no arribava a les llars familiars. Nascut el 1953, ha complert 70 anys i és, doncs, un dels veterans del grup. «La meva primera Baixada va ser el 1996, fa 27 anys», explica l’Eduard.

Representa els que la fan per prometença. Altres hi van per tradició o sentiment. «El meu nebot havia tingut un accident el 13 de juliol d’aquell any, i vaig demanar als Portants de baixar a peu amb ells. En aquells inicis compartien carros amb els carreters i ningú no la feia a peu», relata.

«Vaig pregar a Sant Magí que pogués ajudar al meu nebot, i cada any segueixo insistint, tot i que la seva greu problemàtica no s’ha resolt. Suposo que som molts els que li demanem ajut».

Parella de caminants

Martí recorda amb pèls i senyals la primera experiència. «Va ser una bogeria, perquè no ens vam proveir ni d’aigua per a naltros. No sé com vam arribar». La compartí amb el jove Fito Quetcuti, i s’animaven mútuament en el trajecte, cantant temes musicals del moment, mentre els cotxes tocaven el clàxon per saludar la intrèpida parella i la corrua de carros.

«El sol cremava tant que l’asfalt s’havia menjat la sola de les sabates del Fito. Jo portava el Diari del dia, cinta americana i uns cordills, i li vaig embolicar als peus perquè volia continuar fos com fos», detalla. És coneguda la trajectòria de l’Eduard a la Ferreteria Martí Grau, que l’ha convertit en un home amb recursos pràctics, rol que també desenvolupa en aquest acte maginià.

«Això succeïa entre Santes Creus i Vila-rodona. A l’arribar a Bràfim, final d’etapa de la primera jornada, el Fito tenia set o vuit ampolles als peus. Allí vam trobar el Cinto, exjugador del Nàstic, que s’oferí a punxar-li».

Increïblement el dia següent, vigília de Sant Magí, el ferit continuà el trajecte fins a Tarragona. «Tot plegat, va ser un any molt emocionant».

Avituallament

Els anys posteriors la logística de la Baixada millorà, i molts recorden l’altíssima implicació d’EMATSA, l’Empresa Municipal d’Aigües. L’Eduard hi ha cooperat amb una furgoneta que transporta aigües i begudes energètiques, que reparteixen per apaivagar les altes temperatures de la canícula de l’agost. «Tant l’any passat com enguany el Carlos del bar Petit Tàrraco hi ha col·laborat amb tots aquests refrescs», apunta el nostre home.

Un cop en què l’arquebisbe Jaume Pujol va sumar-se als Portants, com un més, el prelat va descobrir el Red Bull. «Li agradà tant que se’n va beure bastants. Deia: –Què bo, què bo! Jo el vaig advertir que no podria dormir a la nit, però no em va fer cas.

Al matí següent, efectivament confirmà que no havia pogut tancar els ulls».

Una juguesca indispensable és que l’Eduard amagui síndries i melons en alguns punts de l’itinerari. Són rituals les que a mig matí es troben abans que comenci a l’ascensió cap a Querol. «Ho faig des del segon any en què vaig participar. Va haver un moment que ni jo mateix me’n recordava on les amagava, i vaig haver de posar creuetes a la carretera per no passar-nos de llarg», bromeja. El dia de Sant Magí compartirem amb ell els millors moments de la Baixada del 2023.