Rosó, el centenari de la melodia més versionada

L’estiu és sinònim de balls de nit. Tot i el càstig salvatge que la crisi de 2008 infringí a la música en directe, encara són moltes les festes majors i les de barri que programen orquestres i conjunts, on tant els concerts com els ballables omplen el repertori. Formacions grans i històriques com la Principal de la Bisbal, la Montgrins, la Selvatana, la Maravella o la Rosaleda, però també més petites com l’històric Rudy Ventura y su conjunto, la gairebé centenària Melodia i nombrosos grups d’havaneres han interpretat un tema que, des del darrer 21 de desembre, es troba immers en el centenari de la seva estrena: Rosó.

«Rosó, Rosó, llum de la meva vida, / Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió», diuen els versos més coneguts. Un tema que ha esdevingut tan popular i s’ha revestit d’una aureola tan nostrada que grans noms de la lírica com Alfredo Kraus, Jaume Aragall o Josep Carreras l’han versionat; al costat d’artistes essencials en la cançó melòdica com Moncho, Dyango, Ramon Calduch o Luis Aguilé, i veus històriques de la cançó d’autor, encara actives, com Marina Rossell. Tampoc no li han fet el lleig mestres actuals com Santiago Auserón –Radio Futura o Juan Perro– o Arnau Tordera del grup Obeses.

Vendrell i Bugatto

Rosó, el veritable títol de la qual és Cançó d’en Blai, és el tercer dels onze temes d’un sainet líric en dos actes, Pel teu amor, estrenat al Teatre Tívoli de Barcelona, al carrer de Casp, amb música del compositor i director d’orquestra Josep Ribas i Gabriel (1882-1934) i amb llibret de l’escriptor i periodista Miquel Poal i Aregall (1892-1935). Aquest espectacle fou un exemple de teatre líric autòcton de Catalunya, amb el qual certs creadors es desmarcaren de la sarsuela.

El tenor Emili Vendrell fou el primer a cantar Rosó, pocs mesos després que hagués debutat en una altra peça lírica amb text de l’afamat Víctor Balaguer i partitures d’Enric Morera: Don Joan de Serrallonga.

Segons el professor Xosé Aviñoa a l’Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes, l’obra sobre Serrallonga havia tingut «una gran acceptació i fou representada nombrosíssimes vegades, consolidant el prestigi de l’autor de la música. Fou considerada una fita en el procés de solidificació d’un teatre líric en català». Aquest èxit contribuí perquè el tàndem format per Vendrell i la soprano Josefina Bugatto repetís en el projecte següent, Pel teu amor.

Així, també van coprotagonitzar aquesta altra obra escènica en dos actes, el segon dividit en dos quadres, ella fent el paper de Rosó, al costat d’ell com a Blai. Tot i que després de ser en la cartellera teatral, la cançó va passar desapercebuda, posteriorment es popularitzà gràcies a Vendrell qui l’havia incorporat al seu repertori habitual.

Rosó és un mot propi, usat en llengua catalana amb caràcter afectuós i familiar, el que se’n diu un hipocorístic, que en aquest cas es forma per escurçament del nom Roser. Altres hipocorístics gestats de manera anàloga són Fina –Josefina–, Pepa –Josepa–, Tina –Agustina o Florentina–, Bet –Elisabet–, Laia –Eulàlia–, Txell –Meritxell–, Coia o Cori –Misericòrdia–, o Rat –Montserrat–.

Estades tarragonines

Emili Vendrell actuà al Teatre Tarragona el gener de 1929 en la sarsuela La Ventera de Ansó. Pocs mesos després, al juny, tornava al Teatre Modern, també a la Rambla, amb la companyia lírica barcelonina de Lluís Calvo, el sainet Los Flamencos i la sarsuela Los Guzlares.

En les prèvies de Santa Tecla de 1930 presentava en aquest mateix espai una altra sarsuela, La Dolorosa, reposada l’octubre de 1931 al Tarragona. Per Corpus de 1935 el tenor actuava al Modern en la sarsuela La Montería, amb el grup del Teatre Olímpia de Barcelona.

Josefina Bugatto havia estat a Tarragona el maig de 1922 amb La Alsaciana, en concret al Teatre Mundial, al carrer Adrià, amb l’elenc de Calvo. Un any després, havent ja fet de Rosó, desembocà al Principal de la Rambla Vella amb l’opereta La Reina de las Praderas.

No retornà a la nostra ciutat fins a l’agost de 1928 quan, en un escenari singular, la platja del Miracle, presentà l’òpera Marina. El novembre de 1931 cantà al Modern La patria chica. L’agost de 1934 vingué al Tarragona amb la companyia lírica del Teatre Novetats de Barcelona, dirigida per Calvo, i l’òpera còmica Las glorias del pueblo. El juny de 1935 al Modern interpretà La Dolorosa, escenari que revisità després de la guerra civil en la temporada 1941-42