Nits de xarlotades en la Tarragona en blanc i negre

Els darrers dies ha estat notícia que un torero ocupi la conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Si bé hem de tenir en compte que el 2022 al País Valencià se celebraren 8.702 festes taurines populars en 269 localitats de les 542 existents –el rècord per comunitats autònomes–, la notícia m’ha transportat a l’Espanya en blanc i negre de la postguerra, de la qual la nostra ciutat no n’estava exempta.

La plaça de toros, inaugurada el 1883, fou un emblema d’aquells temps tan complexos per a les llibertats i també d’altres prou anteriors que havien contribuït a la decadència del fet casteller a les acaballes del segle XIX, quan el consistori local apostà més pels toros que per les arquitectures humanes. Es redirigien els diners municipals destinats als castells cap als espases del nou coliseu taurí.

Tripleta d’ingredients

Dins d’aquells tons grisosos, avui parlem de les xarlotades, espectacles organitzats a les places de toros, com la de Tarragona, amb tres ingredients: un de taurí amb l’ortodòxia dels seus cànons, un de toreig còmic o grotesc sense mort, i un de musical. Les tarragonines i tarragonins veterans recordaran l’empresari José Moya, que programava xarlotades en horari nocturn a l’estiu i a les quals acudia un públic familiar.

Des de les acaballes del XIX s’havia prodigat aquesta tipologia d’espectacle. Entre els iniciadors hi hagué el valencià Don Tancredo, Tancredo López Martín (1862-1923), qui s’estrenà a València el 1899. Explica l’assagista i doctor en Ciències de la Informació, José Luis Ramón Carrión: «vestit completament de blanc, pujava a un pedestal i esperava la sortida dels bous a l’arena, amb els braços creuats i el cos immòbil, com una figura de pedra. En la immensa majoria de les ocasions els animals es desentenien de la seva figura».

Tot i que fins el Ministre de Governació prohibí aquestes actuacions, perquè hi hagueren accidents greus, Tancredo s’enginyà altres números com el toreig sobre xanques o bicicleta. Un altre precursor fou el també valencià, de Xest, Rafael Dutrús Zamora, Llapisera (1892-1960), qui arrencà el 1914. L’any següent ja era anunciat com El rei del toreig còmic, de vegades actuant sol i d’altres en parella amb Don Tancredo.

Impuls català

Fou a partir de 1916 i des de Catalunya, quan el toreig còmic prengué un impuls nou. Eduard Pagès (1890-1945), empresari de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona, contractà Llapisera, que vestia frac, i Carmel Tusquellas Forcén (1893-1967), imitador de Charles Chaplin, Xarlot, per debutar com a toreros còmics, acompanyats sovint per un tercer, Botones. Tusquellas havia substituït Chaplin en les escenes taurines d’una pel·lícula rodada al sud de França. L’èxit del Carmel fou tan gran que aquests espectacles es denominaren xarlotades.

Aquella nissaga Pagès, d’origen barceloní, fa 91 anys que gestiona la plaça de la Real Maestranza de Sevilla. Un cop separats Llapisera i Xarlot el 1922, el català contractà el 1929 la banda de música valenciana El Empastre, de Catarroja, amb què s’afegí el darrer component d’aquests espectacles. En aquesta vila de l’Horta Sud hi havia dues formacions rivals. El 1915 uns joves, fills de membres d’ambdues agrupacions, s’havien ajuntat en una tercera, circumstància que promogué la veu popular sobre que allò seria un «empastre».

Aquest mot, recollit al Diccionari Català Valencià Balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll i variant d’emplastre, és plenament valencià i, ja a mitjans del segle XV, el literat Jaume Roig a l’Spill o Llibre de les dones l’havia usat com a indicador de cosa mal feta, que revela ignorància o manca d’habilitat. Fou el detonant del malnom de la nova banda.

Dins d’aquells tons grisosos, avui parlem de les xarlotades, espectacles organitzats a les places de toros, com la de Tarragona, amb tres ingredients: un de taurí amb l’ortodòxia dels seus cànons, un de toreig còmic o grotesc sense mort, i un de musical.