Artesania pura en la comparsa Carmelites a Tarragona

La comparsa Carmelites va sortir per primer cop a la rua de l’Artesania el Carnaval de 2001. I segueixen al peu del canó. Durant aquesta setmana l’equip de cosidores, amb la feina pràcticament enllestida, ha estat polint detalls i acabant serrells en el seu taller de treball, en un altell del carrer Reding. Hi entrem enmig de riures i bon rotllo.

La comparsa començà en el si de l’AMPA del col·legi Mare de Déu del Carme, del carrer Estanislau Figueres, un centre que ha impartit classes a la nostra ciutat en diferents localitzacions des de 1872, ara fa 151 anys. Però el grup ja fa una bona pila d’anys que han esdevingut una entitat sense ànim de lucre amb estatuts propis, tot i que segueix vinculada a l’escola, tant pel que fa a les integrants –alumnes, exalumnes i familiars– com a l’espai d’assaig, dissabtes tarda i diumenges al matí.

Predomini femení

Com la majoria de comparses tarragonines, són essencialment dones. «Als homes els fa vergonya», apunta la Conxita Llauradó. «No els agrada», assegura la Lumi Benítez, a qui totes les cosidores reconeixen com l’organitzadora de les tasques. Abans, però, és essencial que la gent jove de l’associació proposi la temàtica. Un altre nom important en aquest grup és el de la modista Maria Rosa Montijano, l’única professional, que fa la base de la indumentària a partir de la qual treballen al taller.

«Aquí tota la mà d’obra és nostra, i això permet que cada indumentària ens surti per uns 200 €, 220 enguany en concret», explica la Lumi. Carrossa a banda, la inversió ascendeix, doncs, a prop dels 12.000 €, repartits entre les 52 integrants. «Som més que l’any passat, que ens vam quedar en 40, tenint en compte que l’Ajuntament va autoritzar molt tard el Carnaval. Però havíem arribat a sortir unes 80 persones», continua. Gairebé tots els materials s’han comprat a Tarragona, excepte pedreria a Barcelona i les plomes blanques que els han arribat de Sevilla. «Nosaltres no ens refiem dels proveïdors xinesos», aclareix la Lumi. Al setembre van triar les robes i des de l’octubre, que van folrar les sabates amb lluentons, les cinc cosidores han treballat cada tarda de la setmana, de 5 a 9, amb ajuts puntuals de les mares d’algunes de les més joves.

La teràpia del taller

«El taller és teràpia», és la definició de la Loli Martínez, que enguany no ballarà però que sí que ha cosit. La Loli també ha passat per altres comparses com la del col·legi Cèsar August, Nou Ritme o Spectrum. A sobre de les taules de treball, junt amb la màquina de cosir, el fil, els botons, algunes diademes i les tisores, s’estén tela blanca d’astracan que ha servit per confeccionar la base de la disfressa d’enguany, pèl datxa i mallots de licra decorats amb passamaneria de lluentons.

«Enguany anem molt sexis», bromeja la Merche Mota. «Tot i que també usem les pistoles puntualment per aferrar la decoració, ens caracteritzem perquè la base està tota cosida», fa èmfasi la Lumi. Tot plegat, per crear una fantasia al voltant del mite de Byakko, el tigre blanc, símbol de l’aire i que la mitologia japonesa assigna com a protector de l’oest de la ciutat de Kioto. Els seus rugits són els trons que se senten durant les fortes tempestes.

Les Carmelites intentaran novament ser entre les quinze millors comparses per repetir en la rua de Lluïment del diumenge del 2024, un èxit que han assolit gairebé cada any des que es van fundar. «Què pinta un col·legi de monges en el Carnaval?», els va qüestionar un membre d’una altra entitat, comenta la Julia Amigo. Que li preguntin a la mítica germana Josefina, històrica portera jubilada del col·legi, que atresora un àlbum de fotografies amb la vintena de dissenys.