De Negritos i places amb aquest nom

Motivades per l’enrenou que generà la proposta de la diputada de la CUP al Parlament de Catalunya i candidata a l’alcaldia de Barcelona, Basharat Changue Canalejo, per retirar els gegants Negritos del seguici popular de Tarragona, així com altres peces de la imatgeria del país suposadament vinculades a un passat esclavista com els Cubanitos de Sitges, diverses lectores ens han anat enviant suggeriments que avui apuntem.

El més abundant ha estat defensar la vinculació dels Negritos i Tarragona. No insistirem ni ara ni aquí, perquè la bibliografia és abundant. En canvi, sí que anotem el d’una lectora adreçat a l’esmentada diputada perquè miri cap a la parella de gegants negres de la Patum de Berga, localitat governada per la seva formació política a les comarques barcelonines. Possiblement a la població berguedana li explicaran bé el sentit que tenen, perquè en cap cas no s’han retirat durant el mandat cupaire.

Plaça del Negrito

El suggeriment més interessant ha vingut d’una altra lectora que ens ha fet parar l’atenció en la plaça del Negrito o del Negret de la ciutat de València, en el cor del barri del Carme, el nucli antic, molt a prop del conegut carrer dels Cavallers. Tant de dia com de nit, és un dels espais indispensable per a les valencianes i valencians, que freqüenten els nombrosos bars, cafès i restaurants ubicats allí o en l’àrea immediata.

El Negrito és l’estàtua d’un nen rinxolat negre, no per l’ètnia sinó pel color –alterat per l’aigua– del metall utilitzat en la manufactura inicial. Nuu sobre un pedestal de marbre blanc polit, corona una font i sosté una grossa petxina de la qual brollen deu raigs d’aigua que cauen a la pica inferior.

Fou instal·lada el novembre del 1850 al bell mig de la plaça, fins aleshores denominada de Calatrava en al·lusió a l’orde de cavallers que en temps medievals havia rebut aquest indret de mans del rei Jaume I com a contraprestació pel suport en la conquesta de València. Aquesta nomenclatura nobiliària es manté en el carrer que travessa la plaça.

Gràcies a una operació higiènica, aquell 1850 les aigües potables entraren a la capital valenciana. Per distribuir-les, s’instal·laren fonts públiques en diversos llocs, sent la primera inaugurada la de la plaça que ens ocupa. Si bé l’escultura desaparegué durant la Guerra Civil de 1936-1939, poc després s’hi col·locà una rèplica.

L’aigua transforma

El color negre que la primitiva escultura havia adquirit era degut al contacte de la seva pintura, inicialment d’un to més verdós, amb l’aigua. Aquest enfosquiment originà el nom popular entre el veïnat, que esdevingué oficial en restituir l’escultura desapareguda en la Guerra Civil. Alguns dels establiments de restauració d’aquesta plaça han estat batejats amb noms vinculats a la font: Cafè Negrito, La Negrita Bar i La Cava del Negret. Compten amb il·lustracions al·lusives a persones d’ètnia negra.

Entre els esdeveniments que l’espai acull, hi ha les Falles de març amb un monument, que es planta amb intermitències des de 1848 i que en d’altres èpoques havia assolit el primer premi com el 1926, i amb la versió infantil. Comparteix amb la plaça de la Santa Creu, l’honor de ser la falla amb la documentació més antiga conservada. Avui és una falla senzilla, de barri, però amb solatge.

Una de les seves falleres fou nomenada el 1931 primera Regina de València, càrrec antecessor de l’actual Fallera Major, i una altra, Fallera Major de la ciutat el 1998. També hi alcen la creu de maig. Un altre dels carrers que hi desemboca és el carrer dels Catalans. Els Negritos de Tarragona potser també es mereixen una plaça o un carrer, com tants altres elements del seguici tarragoní que no la tenen.