Dues barques de vela llatina estan varades en la petita cala vora la qual una construcció de pedra seca acull el Naixement de l’infant Jesús. És el pessebre instal·lat als baixos de ca la Rosona, l’edifici cantoner entre el carrer Sant Pere i la plaça de Sant Magí, en aquesta república independent del Serrallo.
La placeta n’és un dels melics emocionals. Antigament, quan no existia la confraria ni la primitiva llotja, acollia la subhasta del peix. L’anomenaven el Pes en uns temps en què les veles movien les barques. La Rosona vivia en l’immoble que acull el pessebre.
Més enllà del barri, els tarragonins la coneixem perquè la vigília de Sant Magí de 1986 fou presentada en societat com la nana del Club Gimnàstic, que l’entitat donà a la ciutat pel seu centenari. Havia esdevingut una gran aficionada al futbol. La històrica veïna del barri, Carme Pedrol, ens explica que «havia estat una família molt vinculada a la tradició de Sant Magí». Avui, l’anacoreta presideix la casa en un preciós panell ceràmic.
La Carme del forn
La coordinació d’aquest pessebre popular «que segueix la tradició tarragonina» ha anat a càrrec de l’escultor i joier Joan Serramià, de qui també són la pràctica totalitat de la quarantena de figures. Precisament, enmig d’elles, apareix com a llicència la Rosona. Molts dels elements del seguici popular estan reproduïts com a petites figures a les llars locals.
Habitualment associem Serramià més amb la Part Alta que no amb el Serrallo. Però des de 1931 els seus avis havien tingut forn de pa al carrer Sant Pere, quan, procedents de Riudoms on exercien aquest ofici, el van adquirir fins a la jubilació. Orgullós, ens detalla els noms: «Ell era Bonaventura Llauradó Salvadó i ella Carme Gaudí Bertran, una senyora molt devota de la Mare de Déu del Carme i presidenta de les dones que en tenien cura del culte».
El Joan ha comptat amb un equip per crear aquest pessebre, la construcció del qual ha despertat curiositat entre el veïnat. Els seus cosins, els germans Ferré Llauradó –el Marc i el Miquel–, s’han encarregat de la producció i la logística. De fet, el Marc és qui ha cedit la casa en què habita. La il·luminació, els efectes i el muntatge ha anat a càrrec de Jordi Vidal Sardà, mentre que Pau Serramià ha assumit el disseny gràfic i Carles Fargas les fotografies per a la difusió.
Esperit tarragoní
Serramià desenvolupa alguns trets característics del que anomena «pessebre amb esperit tarragoní». I fixa un nom clau: «el 1968 mossèn Salvador Ramon evità que es perdés el de Casa Canals, magnífic, que marcà els cànons d’identitat local». El neòfit gaudirà d’una classe sobre art popular: «Té influències napolitanes en els detalls de l’interior de les cases com els manats d’alls i cebes o el pernil penjat –la natura morta–, en el mobiliari i en l’arquitectura exterior».
El pessebre de ca la Rosona «no té res a veure amb l’estètica dels turbants orientalistes, sinó que s’impregna de la pedra seca, present en el Naixement i en una altra barraca del fons del paisatge, o d’una escena prou catalana com l’infern, derivat de les representacions dels Pastorets en què els dimonis juguen un paper clau». Els amos de l’avern són caracteritzats com a Diables Voramar.
El Joan també reivindica «la figura del cornamusaire, el músic que estava molt present en el nostre pessebre abans que arribés la moda orientalista. Entrà en davallada a partir de la Reinaxença romàntica que considerava aquest instrument com a barroer». El 2023 el Parlament de Catalunya no sols ha condemnat la figureta del cornamusaire sinó tot el pessebre: hi triomfa l’autoodi català. Enguany guanya el Serrallo. Molt bon Nadal per a tothom!
