Sons de 700 anys narrats a ritme de samba

Guilherme Ferreira Rodrigues és un brasiler graduat en turisme a la Universitat Federal Juiz de Fora, localitat amb 577.000 habitants, i Màster en Turisme Cultural per la Universitat de Girona, ciutat on viu des de fa tres anys. Nascut el gener de 1985, ara hi fa el doctorat també en Turisme, mentre treballa a l’Institut de Recerca del Turisme. Ha vingut a Tarragona els dies 21 i 22 de setembre per analitzar els tocs manuals de campanes de la catedral. Sortosament hi ha vida teclera a més del lololó.

«El tema que desenvolupo aborda el patrimoni immaterial, concretament l’inserit en el paisatge sonor, amb l’objectiu de valorar els aspectes culturals immaterials més enllà del que veiem», m’explica al peu del campanar de la seu. «M’he centrat en localitats on hi ha tocs manuals per aprofundir en el paisatge sonor que generen i analitzar la relació de l’home amb aquests instruments musicals».

Grandiositat històrica

«El so té una història al darrera, i tota la seva immaterialitat va unida al patrimoni monumental i material, com són els campanars i les mateixes campanes», apunta quan ja ha pujat al catedralici de la mà de Cristòfol Conesa i de la colla de campaners anònims que en les festivitats més destacades de Tarragona ens regalen alguns moments imprescindibles del ritual. Veritables tresors ocults per ser assaborits per paladars intrèpids.

Guilherme considera que «cada campana té relació amb la comunitat local; però no sols hem de considerar la vista panoràmica que ofereixen els campanars sinó que les campanes et permeten treballar altres sentits». De fet, el brasiler es refereix a «la interdisciplinarietat de matèries que s’apleguen en la seva investigació: l’arquitectura, l’antropologia i la música emergeixen vinculades al turisme, una tasca que no està sent fàcil».

Què lliga, però, el seu país d’origen amb Catalunya i amb Tarragona? «A Brasil hi ha nou ciutats històriques barroques, fruits de la colonització portuguesa, on l’ofici de campaner i el seu llenguatge propi perviuen, sent reconegut pels habitants, de manera que ha estat declarat patrimoni immaterial per part del govern estatal». I ens posa un exemple: «per les campanes sabem si ha mort una dona o un home».

Així a la localitat universitària de São João del-Rei, amb 85.000 habitants, ubicada a l’estat de Minas Gerais, s’ha obert el primer museu de les campanes del país.

Però alhora «a Brasil els diumenges alguns campanars són plens de nens perquè es pugui transmetre la tradició dels tocs de generació en generació», aclareix mentre se li escapa un incontenible sentiment d’orgull per allò propi.

A Catalunya, i en el conjunt de l’estat, la minva dels tocs manuals ha estat notable. Ferreira ho atribueix a «l’envelliment dels campaners, la pèrdua de la transmissió de la tècnica tradicional de tocar i la destrucció resultant de la guerra civil espanyola». Tot i així, està analitzant onze campanars catalans. Me’n destaca dos per diferents motius: el de Cervera per l’storytelling gestat pels campaners, conductors d’una visita guiada farcida d’anècdotes, i el de Santa Maria de Mataró per les Santes –festa patrimonial d’interès nacional– quan la gent es queda a la plaça per escoltar i veure els voltejos del toc de Barram amb un jou de campana molt llarg.

Caixa acústica

De la seu tarragonina, «m’ha impressionat el recinte secular amb la bellesa de la construcció arquitectònica; m’ha encantat pujar les escales mentre m’imaginava viatjant segles enrere, llegint els antics grafitis com a registre dels constructors i dels vells campaners; em fascina que segueixin sonant campanes del segle XIV, perquè és un dels pocs sons mantingut al llarg de centúries; m’han captivat l’estructura de les campanes i els seus voltejos», narra embadalit qui acaba de descobrir Tarragona des de les alçades.

Tot plegat, no tindria sentit sense «la relació que s’estableix entre els campaners i sense el valor del coneixement transmès pel mestre, el Tòfol». El Guilherme em descobreix que a les ciutats històriques del seu país, a què ens hem referit, com que els negres africans, els indígenes i els mulats eren els que tocaven les campanes, aquestes s’impregnaren de la musicalitat dels ritmes dels tambors d’aquelles ètnies.

Per això, avui fins i tot sonen amb ritme de samba, de manera que els temps i els contratemps d’una bateria de samba tenen relació amb els tocs de campanes.