Orígens del protestantisme a Tarragona

Cada 31 d’octubre se celebra el Dia de la Reforma, data en què Martí Luter inicia la Reforma protestant el 1517. Dos anys després, l’holandès Adrià d’Utrecht, futur papa Adrià VI, bisbe de Tortosa i inquisidor general, escriu el pròleg de la condemna de les tesis luteranes feta per la universitat de Lovaina que apareixerà el febrer de l’any següent, abans de la reprovació papal. És ell qui promulga el primer decret que obliga a lliurar els llibres luterans a la Inquisició i en prohibeix la lectura, la possessió i la venda, el 7 d’abril de 1521. El cavaller tortosí Cristòfor Despuig serà també sospitós d’erasmista i luterà. El 1535, els inquisidors visiten l’arquebisbat de Tarragona, amb comunicació regular amb França, per assegurar-se que no hi penetra el luteranisme. I el 1560, Ferran de Lloaces i Peres, arquebisbe de Tarragona i president de la Generalitat, és acusat d’haver dit que «si l’arquebisbe de Toledo és luterà, tots som luterans», en al·lusió a la detenció de Bartolomé de Carranza, acusat de luteranisme. Un any després, un ermità de Tarragona, ciutat on també s’han fet actes de fe, compareix davant la Inquisició denunciat per ser «luterà», com eren anomenats tots els protestants. El 1572, el tarragoní Nadal Ferrer de Pra afirma que la Inquisició no té més funció que la recaptació de diners, al·ludint al patrimoni expropiat als condemnats i, el 1579, el virrei es queixa al veguer de Tarragona que a la platja d’aquesta ciutat i al port de Salou, com a les platges de Tamarit i Cambrils, hi arriben vaixells amb llibres prohibits.

Inicialment, la Reforma no arrela aquí per motius més de caràcter polític i cultural que no religiosos, com ara la repressió de la Inquisició, vista com una intromissió del poder reial al país i font habitual de conflictes amb les institucions catalanes. Així, el 1632, tres canonges tarragonins menyspreen en públic la Inquisició i els representants d’aquesta es planyen de ser objecte de desconsideracions i rebuig, contrastant amb «tantes llibertats com tenen els naturals i tan poc respecte com tenen als inquisidors». El 1764, Burke, capellà del primer batalló suís de Tarragona, obté l’abjuració de sis conversos del regiment de Sant Gall i la de deu calvinistes i quinze luterans més, quan eren habituals les tropes estrangeres al servei del rei, reclutades en països protestants. Ja en plena guerra del francès, el 1811, la Junta de Defensa de Tarragona hi restableix la Inquisició barcelonina i l’any següent, de Mallorca estant, on s’han refugiat l’arquebisbe de Tarragona i els bisbes de Barcelona, Tortosa, Lleida i Urgell, signen una Instrucció pastoral favorable al Tribunal de la Inquisició, «baluard de la fe», i es manifesten contraris a la llibertat d’impremta. Quan el 9 de març de 1820 el Tribunal és suprimit durant el trienni liberal, una multitud de tots els estaments socials n’assalta les dependències a Tarragona, així com a Barcelona, Girona, Mataró, Palma i València.

Tres noms a retenir

Pere Galès i Reyner neix a Ulldecona (Montsià), el 1537. És el nom més destacat de tota la història del protestantisme català. Els prelats del país s’hi relacionen i també personalitats com el conseller en cap de Barcelona, Francesc Calça, i els principals humanistes del sud d’Europa, que n’elogien la solidesa intel·lectual. El 1581, Joan Baptista Cardona, bisbe de Tortosa, conscient de la seva vàlua, escriu una carta de recomanació per a Pere Galès, per retenir-lo al país. La relació entre l’arquebisbe tarragoní Antoni Agustí i l’heterodox serà intensa, fins al punt que Galès s’instal·la al mateix palau arquebisbal sempre que visita la ciutat. Establert a Ginebra, el 1583 en serà professor de la Universitat, a proposta de Teodor de Beza, el successor de Joan Calví. Morirà el 1595 a la presó inquisitorial de Saragossa. La primera comunitat protestant formal creada a Catalunya, el 1868, serà obra d’Antoni Vallespinosa i Català, nascut a Valls, el 1833. Fets els estudis al seminari de Tarragona, és ordenat sotsdiaca per l’arquebisbe Costa i Borràs, el 1861. Però llavors ja té dubtes sobre l’autoritat del papa i el culte a les imatges. Fundador de la primera revista protestant del país, El Eco Protestante (1869), mor a Londres el 1887 en el si de l’església anglicana. El seu germà, Zacaries, en serà missioner a Puerto Rico. Però l’introductor del protestantisme al Camp de Tarragona és Antonio Martínez de Castilla, nat a Granada el 1847 i format a Lausana (Suïssa). El 4 de maig de 1876, a Reus, hi constitueix la primera església protestant de les comarques del sud del Principat i aconsegueix de crear punts de missió a Tarragona, Barberà de la Conca i el Pont d’Armentera. El 1898 és expulsat de l’hospital de Tarragona al crit d’«heretge», mentre hi atén un mariner noruec moribund, protestant.

Escola, cementiri, enterrament: a Tarragona, els primers

Militars del regiment suís d’infanteria comandats pel coronel L.Winpfen, destacats a la guarnició de Tarragona, són els que, el 1803, introdueixen el mètode pedagògic del protestant zuriquès J. H. Pestalozzi, per primer cop al país. El primer centre d’aquestes característiques és, doncs, tarragoní i es deu als esforços del capità L.Voitel que l’estableix com a escola del regiment per als fills dels soldats destinats en aquesta ciutat, majoritàriament de religió protestant. Aviat s’interessen per l’èxit d’aquest mètode a Alacant, Barcelona, Palma i València i ho fa també el mateix arquebisbe de Tarragona, Francesc Armanyà, persona il·lustrada, promotor d’escoles gratuïtes i preocupat per la instrucció del clergat i del poble.

El més antic dels cementiris protestants del país, propietat del consolat britànic, és conegut com a cementiri dels Jans o dels anglesos i ha conegut tres emplaçaments distints. Es troba al Passeig de Rafael Casanova i hi fou construït a principis del XVIII, arran de la guerra de successió, per a sepultar-hi els soldats britànics, protestants. És també el primer al sud dels Pirineus, ja que el cementiri anglès de Lisboa és del 1725 i el de l’església alemanya del 1761. No és l’únic d’aquest caràcter, perquè se’n van construir d’altres a Alacant, Ciutadella, Dénia, Maó i València, i es van mantenir recintes singularitzats a Barcelona en els fossars convencionals. Al dels Jans hi ha una norantena de nínxols i una tomba del 1714 i és on reposen les despulles de diplomàtics, militars, comerciants, navegants, estrangers residents i turistes protestants. Entre aquests, Louis Agostini, vice-cònsol nord-americà, maçó, president del Comitè Protestant de les comarques de Tarragona i casat amb la tarragonina Maria Banús.

El gener de 1832, mort el vicecònsol britànic Maximilian F.Baker, és enterrat al cementiri dels anglesos, seguint el ritu anglicà. L’acte públic l’encapçala John Bridgman, acompanyant-ne el taüt amb la bíblia a les mans, al davant d’una comitiva amb tot el cos consular de la ciutat i tripulants de vaixells anglesos ancorats al port. Tot Tarragona, que llavors no superava els 15.000 habitants, baixa al carrer a veure-ho, o s’ho mira, en silenci, dels balcons estant o espiant rere els finestrons. No saben que aquell és, justament, el primer enterrament protestant que, de manera pública, té lloc a Catalunya. L’endemà mateix, el senador A. F. de Echanove y de Zaldívar, arquebisbe de la diòcesi, ho denuncia com un «insult sacríleg» a la unitat catòlica d’Espanya. D’això, però, ja en fa dos segles.