Beirut, Mediterrani en estat pur

Per coses de la vida i la feina he acabat temporalment a una de les meves ciutats preferides del planeta, Beirut.

El primer cop que la vaig trepitjar va ser de pas per anar a informar sobre Iraq. Tornar-hi de sortida d’un Bagdad que es dessagna em va fer gaudir encara més d’aquesta incomparable barreja d’est i oest, de somni i de terrible realitat històrica, tot sota la càlida mirada d’un Mediterrani que et fa sentir que estàs a casa, si és que tens la sort de tenir uns paperets que diuen que pots tenir casa.

Destí somniat per qualsevol corresponsal o diplomàtic durant dècades, que li diguin al mestre Tomàs Alcoverro, la capital libanesa sembla haver caigut en un cert segon pla.

Potser ha estat desplaçada pel que passava en altres capitals àrabs i potser fruit també d’una certa autocomplaença i desig de mirar més cap a l’oest, com fan tots els que cada tarda toquen el seu ferro i gaudeixen de la posta de sol des de la mítica Corniche. Aquest meravellós passeig marítim, un dels llocs emblemàtics de Beirut, no deixa, però, de veure com li surten gratacels que sense cap mena de planificació i amb una estètica amb molt discutible estan tornant el front marítim en una versió àrab de Benidorm. L’encís decau.

Passejant entre turistes i estudiants estrangers pels carrers de Gemmyazeh o de Hamra, dos dels principals centres de la vida a la ciutat, és fàcil tenir la sensació que s’està ben lluny de drames que de fet passen ben a prop. Jerusalem està a poc més de dos-cents quilòmetres, Damasc a poc més de cent. I el país encara està digerint un passat molt dur i que ha deixat moltes més cicatrius que les visibles a ull nu. 
Un premiat film del libanès Ziad Doueiri, L’insult, va fer l’any passat una bona radiografia d’aquestes ferides encara no curades i que neixen de divisions internes que són les d’una regió en flames de fa més d’un segle.

Les anomalies de tota aquesta història no digerida –això de la història i la digestió ho va dir el Churchill dels Balcans, però s’aplica perfectament al Llevant mediterrani– es deixen veure més a altres parts del país o fins i tot en anar a algunes àrees del sud de Beirut, on encara hi ha tots aquests camps de refugiats palestins, de fet ja barris de la ciutat. 

Molts dels que miren a l’oest, locals i estrangers, no ho veuen o no ho volen veure. La barreja i el conflicte d’orígens és intrínseca al Líban com també sembla ser-ho certa necessitat d’oblidar per poder avançar. Això ho ha reflectit de forma brillant en les seves obres l’Amin Maalouf, un escriptor nascut justament aquí.

L’encís potser decau però encara és gust immens poder gaudir d’una ciutat mediterrània en el millor sentit, oberta al mar, creativa –hi ha una galeria d’art a cada cantonada–, divertida i plena de vida. Aquí es pot sentir com en pocs llocs allò de la mediterraneïtat com a mescla, com a espai d’intercanvi i de pas. I tot això amb un component que a mi personalment em fascina i que té a veure amb la convivència, de vegades difícil i fins i tot explosiva, de confessions religioses i grups diversos. Des d’Occident s’oblida massa sovint l’heterogeneïtat d’aquesta regió, s’ha perdut molta perspectiva sobre les diferències que aquí conviuen i no sempre de forma violenta. 

En un món on l’estereotip torna a regnar i els matisos esdevenen a ulls de la majoria simplement divagacions per intel·lectuals o ingenus, dona gust estar rodejat d’imatges que desafien constantment els estereotips sobre Orient Mitjà o el món àrab.

És un indret a només quatre hores de vol de casa, amb tantes coses que et fan sentir a prop de casa, però que alhora ara fa part d’un món que ara fa por i que se’ns ha allunyat molt. Tant de bo se’ns torni a apropar. Ens estem perdent moltes coses.

Pau Miranda és periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Actualment és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.