Festes patriòtiques

El 12 d’octubre se celebra el Dia de la Hispanitat, en commemoració de l’arribada de l’expedició de Colom a Amèrica. La «Llegenda Negra», ordida per la propaganda enemiga en la disputa de l’hegemonia metropolitana, va emprar probablement tantes armes i bagatges verbals en desacreditar la colonització com se n’haurien emprat de reals en fer-la versemblant.

Franco ho va acabar d’adobar ressaltant el Dia de la Raza, la raça que va titular la pel·lícula que es va rodar el 1950 amb guió seu, amb el pseudònim «Jaime de Andrade». Li agradava el cine.

La vinculació dels nacionalismes històrics amb la raça és força comuna als inicis dels Estats moderns, i fins fa poc la raça era un dels elements que definien «nació» als diccionaris. La Marsellesa, com a himne dels valors universals de la ciutadania, va transcendir la gènesi francesa i va arribar a ser himne funcional durant quaranta-vuit hores de la proclamada II República espanyola, com també ho va ser dels soviets abans que La Internacional.

Rilke, Baudelaire, Shelley..., van identificar pàtria amb infància, un sentiment benigne de complicitats 

Però ni amb tot aquest bagatge es va estalviar l’element supremacista, masclista i xenòfob, que evidentment avui s’ha suprimit per decòrum cívic.

La festa nacional francesa tampoc no està exempta de la sagnia: el 14 de juliol va alliberar uns quants presos de la Bastilla, però res comparat amb les vides que es va emportar en acabat la guillotina. No fa estrany que Georges Brassens cantés: «Le jour du Quatorze Juillet/ je reste dans mon lit douillet», que a la versió castellana de Paco Ibáñez quedava com «cuando la fiesta nacional/ yo me quedo en la cama igual».

Els anglesos commemoren Sant Jordi des que Cor de Lleó i companyia l’invocaven en les batalles a matadegolla contra els sarraïns. El famós Independence Day nord-americà convoca l’alliberament sobiranista contra els anglesos el 1776, immediatament abans que els emancipats multipliquessin per deu amb indis i afroamericans el que els anglesos havien fet amb ells.

Catalunya va triar com a Diada la resistència. Va fer santament de no remuntar-se als almogàvers i a les colònies mediterrànies de la Corona d’Aragó, d’infausta memòria a la Itàlia meridional i a Grècia, amb constàncies literàries similars a les de la Llegenda Negra, i immortalitzades per la frase del Dant a La divina comèdia: aquella «avara povertà di Catalogna» que va inaugurar la bibliografia d’acudits sobre la nostrada gasiveria.

Amb tot, la lletra d’Els segadors conté versos prou agressius per a ser qüestionada cíclicament, i s’han proposat lletres alternatives, algunes de gran qualitat, com la de Salvador Espriu. O tirar pel dret i fer himne El cant de la senyera. En aquest cas, lletra i música –Maragall i Millet– són d’alt nivell, però l’altra alçada, la de tessitura, fa difícil d’entonar-la.

Història, tragèdia, emocions i símbols en el calendari civil... Cadascú té, doncs, la festa patriòtica que té, i tot el dret de sentir-la en la proximitat semàntica de la «nació»: la maternitat del néixer, i de la pàtria, la paternitat. A partir d’aquí, Rilke, Baudelaire, Shelley..., van identificar pàtria amb infància, un sentiment benigne de complicitats compartides que es retroben en la festa.

Tan bonic és gaudir de la pròpia com respectar les dels altres, sense treure compulsivament els draps bruts de la història, que es renten a cada casa perquè a cada casa n’hi ha.

 

Antoni Batista és Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.