La memòria càlida (II). Els estius al Reus Club de Mar

Comentava fa uns dies els meus records personals d’estiu, lligats de manera indefectible, al Mas Romero de Reus i al Reus Club de Mar, una mena de mar i muntanya sentimental.

El club, que encara existeix i, pel que sé, gaudeix d’una salut magnífica, està situat a Cambrils, just al límit del terme municipal tot i que tothom sempre deia «anem a Salou», sense tenir en compte la seta filiació geogràfica real.

Es va fundar l’any 1964 quan un grup de famílies de Reus va comprar un local social arran de mar i amb dos objectius definits, practicar la competició esportiva (vela, rem, etc.) i el gaudi familiar sense patir les molèsties d’un dia d’aigua i arena a pèl. Es podia anar a la platja amb tota comoditat, aparcant el cotxe a la porta, només calia estar localitzat per si l’havies de moure i deixar sortir els que havien arribat abans. Tenies un armari privat on guardar les teves coses, vestidors, dutxes, nevera, un bar, tendals de ratlles, gandules i un tros d’arena i aigua pràcticament privat, un autèntic luxe.

I tal com passava amb el mas, els records també són excessius per encabir-los en un únic article. Recordo el mar, aquell mar paradís de les mares preocupades, que et permetia caminar durant metres i metres, allunyar-te de la vora sense que l’aigua t’arribés més amunt dels genolls. 

De fet aquesta orografia va provocar la presència d’un dels eixos de diversió més polèmics i a la vegada més divertits i interessants de l’estiu. Un llarg pantalà que en origen servia per poder entrar les barques a mar i que ben aviat es va convertir en criador de saborosos musclos i en una impagable plataforma per tirar-se de cap al mar fent tota mena de tombarelles.

I si per aquelles coses de la vida teníem necessitat d’aigua dolça, unes passes per la platja ens portaven directament a la piscina de l’hotel Augustus. Diversió assegurada gràcies al trampolí i als jocs que s’hi podien fer. Només amb una única condició: no parlar o almenys no fer-ho a crits, no fos cas que l’alegria desbordant en català ens delatés enmig d’un univers aleshores reservat quasi en exclusiva als estrangers, sobretot anglesos i francesos. 

En honor a la veritat cal dir que més d’una vegada i més de dues vam ser expulsats del paradís per algun empleat amb excés de zel i retornats a l’arena amb la consegüent esbroncada.

A l’arena era habitual el que ara s’ha convertit en un veritable miracle, veure infinitat de tallarines, de crancs, de peixos de tota mena, d’algues, d’estrelles de mar i fins i tot algun pop i alguna rajada. I com sempre, ni un minut per avorrir-se. I també un grapat de records gastronòmics.

D’entrada el vermut, un ritual de diumenge, després de mil banys i abans de dinar. Patates fregides Laurie de Reus, amb una bosseta de sal grapada a cada bossa, groga, esplèndida i marcada amb lletres vermelles, l’ampolla de vidre de Trinaranjus de taronja i a l’hora de dinar tres plats que preparava la meva mare, que es repetien amb força freqüència i que romanen i romandran associats pels segles dels segles a la platja.

L’arròs fred, amb enciam, olives, tomàquet i tonyina, tret de la nevera i servit; els llibrets de llom amb formatge i l’albergínia arrebossada, freda, saborosa i sempre espectacular. I això per no parlar dels pollastres a l’ast, dels gelats Frigo i de les batalles amb el rellotge per mirar de guanyar minuts a les temudes i omnipresents dues hores que calia esperar abans de tornar a l’aigua per evitar el fantasma del tall de digestió.

I les experiències insòlites, aquelles que per la seva singularitat s’esperaven i es gaudien amb tota la seva intensitat. 
N’hi havia dues d’especialment espectaculars, quedar-se a sopar al Club i, per tant amb la possibilitat de banyar-se de nit i anar-hi a esmorzar, o sigui banyar-se a primera hora, acabat de sortir el sol.

Però també hi havia lloc per les espinetes clavades. L’única va ser la negativa ferma, sòlida i duradora a pujar al masteler de tres pisos que s’alçava en un lateral de l’esplanada que comunicava el club amb la platja. Era un senyal d’identitat del Club i imitava un vaixell. Mai m’hi van deixar pujar.

Periodista. Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.