Quan les coses neixen tortes, és difícil que es redrecin. I això és el que ha passat amb l’estació de la Secuita. Ubicada al mig del no-res, a l’interior del Tarragonès i amb unes connexions difícils –per dir-ho finament–, la infraestructura continua fent el seu camí enmig d’un mantra que l’acompanya des del primer dia.
Fa 18 anys que va obrir. Té volum d’usuaris, el servei és correcte, les instal·lacions són bones i els trens, aquí, sí que arriben puntuals. El problema no és aquest. El problema és que no es va planificar la seva ubicació amb visió de territori.
De fet, no sé quina visió s’hi va aplicar, perquè no té res de funcional. Però una vegada decidit, posada en marxa i en ple funcionament (insisteixo, fa 18 anys), el que no entenc és que les connexions entre l’estació i la resta del món siguin tan precàries.
No entenc que els cotxes cremats siguin la imatge que ens trobem en arribar-hi. No entenc que hi hagi problemes per pagar amb targeta al poc transport públic que hi opera. I no entenc que el pàrquing de l’edifici tingui un preu tan prohibitiu. No entenc res. Parlem de noves estacions però aquesta ja la tenim. Se’n preocupa algú?