Doncs resulta que fa sis anys que es va signar el Pacte Territorial per impulsar les Infraestructures Estratègiques del Camp de Tarragona. Des de llavors, l’espectre polític ha canviat molt, tot i que l’essència d’aquell acord continua ben viva.
Parlo de l’essència, però no dels resultats. Perquè a nivell pràctic, les coses continuen bastant igual. Un dels principals horitzons que es fixava el pacte era enllaçar amb Barcelona en tren en 40 minuts. A dia d’avui això encara és una utopia, i no només això, sinó que la situació està especialment tensa.
Parlem de retards, de servei deficient, d’aglomeracions i de precarietat, així que, més enllà d’un acord polític, el pacte de 2018 crec que no va anar massa lluny. Per això és important, a banda de creure’ns-ho de veritat, avançar amb pas ferm cap als nostres objectius metropolitans.
L’enllaç amb Barcelona en 40 minuts no hauria de ser tan lluny. També és cert que hi ha infraestructures com l’estació de Bellissens que van fent camí o el tramvia que, si ningú hi posa més condicionants, també està en tramitació. Però cal alguna cosa més i que es materialitzi l’esperit d’un acord que hauria de ser, avui, plenament vigent.
