Moltes vegades ens trobem que cal justificar-nos per les nostres errades, mancances, limitacions o, senzillament, perquè no sempre som ànimes caritatives però també per acceptar el càstig com quelcom inevitable. En la nostra tradició humanísticocristiana la creació d’un Déu bo ens va portar a buscar-hi un alter ego, el Dimoni, per poder justificar tot allò que no encaixa en el model ideal de vida.
La societat europea avança, a passes agegantades, cap a una regressió social i econòmica que paradoxalment es pot repercutir en un PIB més alt i amb més pobres que mai: els monopolis energètics, financers, etc., dicten les normes que els polítics fan veure que controlen i que els jutges elevats vetllen perquè es compleixin al seu favor.
Tenim el dimoni social davant però no el volem veure, no el sabem veure o no ens el deixen veure. La resignació cristiana ens ajuda a ‘suportar’ el canvi de la riquesa dels molts als menys
Tenim el dimoni social davant però no el volem veure, no el sabem veure o no ens el deixen veure. La resignació cristiana ens ajuda a «suportar» el canvi de la riquesa dels molts als menys: «Un poble de rics o un ric al poble».
En la tradició literària i filosòfica trobem referències a aquest estat d’ànim que vol justificar-se amb el comodí del dolent permanent: Baudelaire ens deia al pròleg de Les flors del mal: «És més difícil estimar Déu que creure en Ell.
En la nostra tradició humanísticocristiana la creació d’un Déu bo ens va portar a buscar-hi un alter ego, el Dimoni, per poder justificar tot allò que no encaixa en el model ideal
Al contrari, per a la gent d’aquest segle és més difícil creure en el Dimoni que estimar-lo. Tothom el serveix i ningú no hi creu. Sublim subtilesa del Dimoni»; Eco apuntava que «el dimoni no és el príncep de la matèria, el dimoni és l’arrogància de l’esperit, la fe sense somriure, la veritat mai tocada pel dubte»; Nietsche apostava que «amb la paraula Dimoni es va aconseguir crear un enemic poderosíssim i temible de tal manera que era raonable patir-hi»; i, Luter, segons Abel Cutillas a Viure mata, «sabé veure millor que cap altre que l’infern no és un lloc cap al qual et porta l’error, sinó que és un lloc del qual només pot deslliurar-te la gràcia».
A les portes del canvi econòmic que permetrà el miracle de deixar un món pitjor als nostres fills del que hem rebut, de la fi del creixement social de molts, només ens queda, amb l’actitud correcta, esllanguir socialment als peus de les grans corporacions i dels seus sequaços polítics i judicials... mesells avancem cap a l’escorxador, esclaus de les nostres batalletes i perduts en la guerra del futur: vejats miracle!