És un maldecap col·lectiu a vista de tothom, encara que ningú sàpiga determinar qui és el culpable o qui se n’hauria d’ocupar per tal d’evitar tan malèfica tendència. La desaparició de l’anomenat comerç de proximitat necessita que algú se’n faci càrrec i ho reverteixi amb urgència.
Ens comenta el llibreter del barri que, amb el canvi d’any, un munt de botigues han hagut d’abaixar persianes al Poblenou. Segons sembla, un alt percentatge de contractes vencen quan s’acaba desembre i els propietaris aprofiten l’onada per a demanar preus impossibles si els llogaters volen renovar-los. I aquests, que sobreviuen com poden i van tot el dia imitant als funambulistes, no es veuen amb cor d’afrontar-los.
En conseqüència, tanquen la barraca, els especuladors apugen els preus de manera exponencial i com a veí, acabes veient que la merceria s’ha convertit en un bar que serveix brunchs als expatriats d’alt poder adquisitiu als que continuem demostrant que Barcelona està en venda, a la seva disposició, a l’abast exclusiu de la seva cartera.
I els petits comerciants locals, que es busquin la vida com bonament puguin un cop vist i comprovat que els gestors polítics no fan absolutament res per a defensar els seus interessos.
La Rambla, amb exclusiva presència de franquícies, va pel mateix pedregar que el carrer Unió
Només cal que es donin un tomb pel passeig de Gràcia i vegin el tipus d’establiments que continuen oberts: Tot de cara al visitant fort de butxaca. Els barcelonins, a la pràctica, ja no posen els peus en determinades zones i carrers del centre, dedicats a l’exclusiu gaudi dels visitants.
Tornem-hi amb la pregunta retòrica: I qui ho arregla, això? O millor precisat, qui té les competències per a revertir la perillosa situació, lligada també a l’augment exagerat de lloguers i transaccions del sector immobiliari.
Si transportem el fenomen a la nostra ciutat, encara no es pot culpar al turisme, però sí assenyalar amb el dit als regidors de l’Ajuntament, corresponsables del fenomen. En cas d’anar pel centre de Tarragona, certifiques que la Rambla, amb exclusiva presència de franquícies fortes, va pel mateix pedregar que el carrer de la Unió o, pitjor encara, la zona d’Apodaca.
Diuen que hi ha un pla per posar remei a la part baixa, però igual arriba massa tard, en l’hipotètic cas que sigui efectiu.
No podem llençar la tovallola davant d’aquest ensorrament. Sense desig d’emular a l’estimat Eduard Boada amb les seves impagables cròniques plenes de records, paisatges i paisanatges, convindrem que som tot el que hem acumulat en les nostres ànimes a través de les experiències vitals de cadascú. Ens neguem i ens rebenta deixar-ho estar, resignar-nos a què el fenomen sigui un dictat inapel·lable dels temps que corren, de la globalització i de tants factors imposats sense que poguéssim badar boca.
No ens hem de resignar als nous temps que acaben amb els valors d’antuvi
Perdonareu la referència personal, però nascut al barri del mercat, just al costat de Correus, podria dir-vos un munt de llocs i noms que van exercir un paper, petit o gran, en l’aprenentatge vital de les relacions socials.
Les botigues de queviures, la tintoreria, la merceria, la perruqueria, el forn i en cadascú, a cada lloc, els veïns amb les seves particularitats de caràcter, inesborrables en la memòria per temps que pugui passar. Ara sabem que allò, tan comú com familiar, tan a tocar de tothom, componia un teixit social que era just això, una matèria de lligams ben ferms que ens procuraven comoditat, una identitat comuna i còmplice, i tantes altres coses que avui notem en falta.
Se’ls hi ha de parar els peus als especuladors i al seu poder, sense que la petició sembli impossible. No ho ha de ser perquè està en joc el nostre benestar, la nostra qualitat de vida i un munt d’intangibles que no caben en aquest article i ens resulten irrenunciables, bàsics. No podem perdre la identitat a bocins cada cop que algú dona una interessada queixalada a algun sector. No ens hem de resignar als nous termes, als nous temps que acaben amb els valors d’antuvi, al que ens donava sentit personal i col·lectiu. Tant de bo si es comença a posar fil a l’agulla, però el prec d’avui sí que sembla utopia inabastable.
