En anteriors Carnavals hem referenciat els balls de màscares organitzats per societats al segle XIX en diferents teatres de Tarragona, situant el més antic el 1857. Entre ells hi havia el Teatre Principal, a la cantonada de la Rambla Vella i el carrer Comte de Rius, reconstruït i ampliat entre 1820 i 1821, després de la guerra del Francès, i del qual enguany es compleixen 60 anys de l’enderroc.
Amb anterioritat a aquest conflicte bèl·lic el Principal s’havia denominat Teatre o Casa de Comèdies, coliseu propietat de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, de cogestió municipal i eclesiàstica.
Aquest centre cultural no era econòmicament deficitari sinó que generava fons per al finançament de l’hospital. Igual que a la catedral l’Ajuntament disposava d’un banc propi, en el Teatre de Comèdies el consistori gaudia d’una llotja, custodiada per algun dels tres porters contractats pel municipi.
Autorització reial
Referent a aquest recinte i ja abans de la guerra del Francès, Fernando VII havia emès una reial ordre d’11 de febrer de 1802 que autoritzava els «bailes públicos con máscaras en el Teatro de Comedias de Tarragona», per millorar els ingressos que afavorien la sanitat.
Es retiraven les butaques de platea, espai que esdevenia la zona de ball. De fet, en la nostra tesi doctoral aportem noves proves encara dos segles anteriors sobre saraus carnestoltencs en format de ball a la nostra ciutat.
La continuïtat i característiques dels balls de màscares es pot resseguir amb els intents de les autoritats per regular-los. Així, el 12 de gener de 1818 el «Gobierno político y militar de la plaza», comandat pel mariscal de camp Francisco Dalmau, emeté un ban, recollit per l’historiador Joan Salvat i Bové, en què «se prohíbe, bajo la pena de 25 libras catalanas, aplicables a las obras de fortificación, el uso de disfraces con trajes de ministros, órdenes regulares y de la magistratura y sus ministros ni traje alguno que pueda chocar con las buenas costumbres o incomodar al público, como trajes de molinero encubiertos de harina u otros similares». Solament cinc anys després de la fi del terrible conflicte bèl·lic els ciutadans intentaven, doncs, fer escarni de les autoritats civils, religioses i judicials.
Limitacions
El “Libro primero del Hospital” en el document 28 recull una altra prohibició coetània a l’anterior: la de «valerse del disfraz o de la máscara para faltar en los más mínimo a la subordinación que reina en todos los estados y condiciones ni para argüir a nadie defectos propios o de su familia».
Les màscares no es podien dur pel carrer sinó només en l’interior del teatre. Tampoc no eren permeses les armes ni els bastons, excepte als militars i magistrats, ni dur uniformes castrenses si no formaves part de l’exèrcit. El Teatre disposava de servei de cafè amb begudes i menjars.
Durant les nits de Carnaval, es mantenia el tancament de portes de la muralla. Això condicionava els veïns del barri del port que havien de tornar a casa abans de la clausura de la de Sant Joan que, situada al capdavall del carrer de Sant Francesc, era la més propera a la marina. Amb el reformat Teatre Principal, es continuaren emetent bans, que a partir de 1835 passen a ser signats pel governador civil, d’acord amb la nova estructura administrativa de l’Estat que comportà la configuració provincial.
Els balls s’estengueren a d’altres indrets com el 1837 en un aula del veí col·legi Tridentí, ja desamortitzat, tal com recull el Llibre de l’avi Sardà. Dietari de la Tarragona del segle XIX (1835-1895), publicat recentment per Drudis i Virgili Editors. Temps en què el vi dels pagesos era clau i d’aquí que la bota sigui símbol del Carnaval tarragoní.
