Josep Torres Clavé, un arquitecte revolucionari: de París a les trinxeres

L’any 1937, Josep Torres Clavé era una de les grans promeses de l’arquitectura moderna catalana. Amb només trenta anys, una de les seves cadires s’exhibia al Pavelló de la República de París, compartint espai amb el Guernica de Picasso, El segador de Joan Miró i la font de mercuri d’Alexander Calder. Treballà braç a braç amb figures com Josep Lluís Sert, Le Corbusier o Subirana, i ja havia deixat una empremta notable en projectes clau com el Pla Macià o la Casa Bloc de Barcelona. Però la Guerra Civil (1936-1939) va estroncar aquella trajectòria fulgurant.

A la primavera de 1938, davant l’avanç de les tropes franquistes, l’exèrcit republicà plantejà fortificar Catalunya mitjançant un entramat de línies defensives. Un dels punts estratègics principals fou l’Hospitalet de l’Infant i el seu coll de Balaguer. Allà s’hi va concentrar la Base Túria núm. 3 amb una dotació de 4.000 homes, enquadrada al V Cos de l’Exèrcit comandat pel general Enrique Líster. Als afores de la vila parà el seu campament, segons ens descriu l’escriptor Valentí Artís-Gener, ‘Tísner’. Aquest enorme contingent humà va aixecar, en només sis mesos, prop de 500 construccions militars que encara avui es conserven miraculosament.

Els treballs de fortificació eren dirigits per un grup d’enginyers allotjats en un xalet del carrer del Mar, 23, confiscat al matrimoni format per Antònia Llecha i Cipriano Gimeno. En aquest indret hi treballà com a escrivent, fins a la seva fugida, un dels presoners del camp de concentració de l’Hospitalet de l’Infant: el mestre d’escola Antonino Ibàñez.

És en aquest context que Josep Torres Clavé, ja mobilitzat amb el Batallón de Obras y Fortificaciones, arriba a l’Hospitalet de l’Infant cap al 23 d’abril de 1938. La seva estada s’allarga, com a mínim, fins al 24 de maig, tot i que la seva esposa, Mercè, encara li escriu fins al dia 30. El seguiment d’aquests dies ha estat possible gràcies a la correspondència manuscrita estudiada per un grup d’experts del COAC i l’AADIPA. Dues d’aquestes cartes m’han estat facilitades generosament pel doctor en Teoria i Història de l’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, Melitó Camprubí.

En la primera carta, Torres Clavé descriu un ambient aparentment tranquil. Explica que es troba bé i que el campament encara es troba en fase d’organització. Els enginyers treballen i es formen en tècniques de fortificació, i aprofiten qualsevol desplaçament a Barcelona per fer arribar la correspondència a les seves famílies.

En una segona carta relata que, en aquell moment, pernocta en un poble proper a Vandellòs, fins on oficials i arquitectes són traslladats diàriament en camió. Amb molta probabilitat es tracta de Masriudoms, ja que fou la residència habitual de militars com Líster i Tito. Treballen set dies a la setmana i només s’aturen quan el mal temps ho impedeix, com el 8 de maig de 1938, quan un aiguat de dues hores els va sorprendre a la muntanya. Van tornar a l’Hospitalet xops. Després de dinar, recorda, van pujar fins al domicili particular on dormia. A la casa li rentaven la roba cada dia i se l’arreglaven si convenia. «Són molt bona gent», escriu. Josep destaca a la seva família petits detalls de normalitat: que a Vandellòs encara es fa ball els diumenges o que, una nit, uns veïns el van convidar a sopar sopa, pollastre amb amanida i xampany.

Des de l’Hospitalet, Torres Clavé és destinat a altres zones de la línia defensiva número 2. Treballa a Juncosa, la Pobla de Cérvols, les Borges Blanques i els Omellons. A finals de 1938, amb la guerra pràcticament perduda per la República, participa en la cobertura de la retirada de la població i de l’exèrcit cap a França, executant, conjuntament amb els sapadors, el pla de destrucció de ponts i infraestructures per dificultar l’avanç franquista.

El 12 de gener de 1939, mentre treballava en la voladura d’un pont entre Sarral i Rocafort de Queralt, va ser sorprès a camp obert per un bombardeig dels Savoia SM-79 italians que li va costar la vida. Tenia només trenta-dos anys. Josep Torres Clavé fou enterrat al cementiri de Rocafort de Queralt, al panteó de Tadeo Cardona, segons la investigació de Melitó Camprubí .

La cadira ‘Torres Clavé’ forma part de col·leccions privades i de museus com el Reina Sofia o el Museu del Disseny de Barcelona. I 87 anys després de la seva mort, el llegat d’aquest arquitecte compromès amb la República, el consagra entre les figures brillants de l’arquitectura espanyola del segle XX.