L’aventura que espera a l’altra banda del mirall en un dia d’escola molt especial

Una barreja d’il·lusió, neguit i emoció és el que viuen l’Alícia i els seus amics el primer cop que van sols a l’escola, petites criatures enmig de la gran ciutat. És la primera llibertat, la primera exploració. Qui no ha sentit el mateix? «És la primera emancipació. Per un costat han de demostrar que són prou grans per anar-hi sols; per l’altre, s’ho prenen com una oportunitat per no anar-hi. I, efectivament, no hi arriben mai. A mi em sembla fantàstic perquè no hi ha cap nen amb dos dits de front que vulgui anar a l’escola». Pep Puig parla d’aquesta manera de la seva última novel·la, Oi que ens hem perdut, Alícia?, amb il·lustracions de Mercè López, publicada per Animallibres.

No arriben. Almenys, no a l’escola que toca, ja que, de cop i volta, apareixen a la Barcelona de 1946. Per què justament el 1946? «Per casualitat. El que volia era que aquests nens del present fessin un viatge a la Barcelona del passat i qualsevol any em servia. Però, no és una Barcelona real, sinó més aviat imaginada, una ciutat onírica. De fet, Barcelona mai ha sigut real, ni tan sols Tarragona», diu en Pep Puig.

En tot cas, una ciutat de la postguerra, encara que lluny d’aquell color gris del qual se’ns parla. «El relat del Pep Puig és molt lluminós. La descriu sense contaminació, amb carrers plens de vida. I de cop, em vaig adonar que la Barcelona del passat també tenia colors, el cel era blau i devia haver les mateixes precioses postes de sol daurades que hi ha ara, potser cartells pintats de colors brillants. Els meus pares també m’expliquen coses lluminoses de la seva infància de postguerra, malgrat les penúries de la pobresa. Així que vaig optar per omplir-la de color», comenta, per la seva banda, la Mercè López.

No obstant això, els dos mons es diferencien estilísticament. «Vaig decidir contrastar-los amb el tipus de dibuix. Mentre que el present està dibuixat a tot color, amb un estil proper a l’esbós de quadern, el passat agafa tota una atmosfera pictòrica plena de colors fauvistes».

L’Alícia, la Carla, el Lluc i el Pere, quatre nens diferents que, alhora, es complementen per fer equilibris emocionals en moments de crisi. Pel que fa a la il·lustració, la Mercè assenyala que «volia mostrar una Alícia forta i resolutiva deixant entreveure certa sensibilitat i empatia. Físicament, està inspirada en l’Alícia real de Carroll». I quant a la resta, «a la Carla, alta i intel·ligent, l’he afegit un toc una mica hippie al seu despiste; al Lluc, sensible i poruc, bastant sobreprotegit, volia donar-li certa personalitat estilosa. Finalment, el Pere, entremaliat i divertit, amb els cabells esbullats».

Com arribaran a casa seva els quatre amics? Potser el mirall té alguna resposta. «L’Alícia de Lewis Carroll representa el desig d’aventura, de traspassar els límits establerts. L’Alícia de la meva novel·la es diu Alícia com a homenatge. És una nena, també amb una gran curiositat i de seguida se n’adona que a l’altra banda del mirall els espera una aventura que no es vol perdre. Per a un infant, llegir hauria de ser això, passar a l’altre costat del mirall», conclou el Pep.