Joan Lluís-Lluís, escriptor: «M’he sentit avergonyit de formar part de l’espècie humana»

La protagonista de l’última novel·la de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) no és humana. Es diu Ella-Calla i és l’única de nou orangutans que aconsegueix fugir del vaixell on els han empresonat. Aquí comença el seu periple, fins que topa amb l’horror. És Una cançó de pluja (Club Editor), que la passada setmana, en un dia plujós, com el mateix títol de l’obra, l’autor va presentar a Tarragona dintre del marc de la Tardor Literària, a la llibreria El Soterrani.

Diu que és la seva novel·la més curta i la que més feina li ha donat.

La feina d’un novel·lista és escriure novel·les encara que no sàpiga si és capaç d’acabar-les. I amb aquesta m’hi he trobat de ple. És a dir, tenia un plantejament relativament clar a l’inici, però es va veure esclafat durant el procés de documentació per un fet real que vaig descobrir.

Volia escriure sobre el món animal.

Tenia ganes de parlar d’orangutans perquè són uns éssers entranyables amb els quals compartim un 97-98% d’ADN. Sobretot, tenen unes maneres de fer que fa que ens siguin especialment propers. Per exemple, el fet que no són animals només d’instint, sinó que necessiten un aprenentatge molt llarg. Entre cinc i vuit anys estan aprenent amb la mare a llegir la selva, el que han de fer, i si no aprenen, no poden sobreviure. Per tant, no és instintiu. I també tenen una pràctica de l’empatia demostrada, que fa que siguin animals fascinants.

Creu que a nosaltres ens en queda gaire, d’empatia?

Sí. Fins i tot hi ha qui diu que és innata a l’ésser humà. No seria resultat de l’educació i tots els homínids la practicarien.

Vostè humanitza Ella-Calla i obliga el lector a sentir aquesta empatia.

Evidentment, jo sentia empatia per ella i volia que el lector també la sentís. L’empatia per mi és molt important cap a aquest ésser animal i espero que el lector també la compartirà, però és responsabilitat seva, no meva.

Es va veure obligat a escriure-li una carta a la protagonista, que en realitat és una explicació per als lectors.

Volia explicar-me. Perquè si hagués imaginat el fet real, mai, mai mai no hauria fet una novel·la. Mai. M’hauria avergonyit massa. Si ho he fet és perquè em semblava que hi havia com una mena de deure personal de fer-ho. Necessitava explicar-ho per no deixar el lector a la intempèrie i no sabia com fer-ho. Vam estar parlant molt amb l’editora, amb la Maria Bohigas, i no acabàvem de trobar cap solució. Fins al final. La carta està datada del 12 de maig de 2025, dues setmanes abans que el llibre anés a impremta. Realment, ho vaig escriure en aquell moment. Li havia de parlar a ella també. No n’hi havia prou amb el lector. Evidentment, jo li invento un nom i un destí, però això que explico li va passar a una orangutana i era una manera de demanar-li disculpes, per mostrar-li que també hi ha humans empàtics.

Un fet real del qual no en podem parlar per no espatllar tota la trama. Com ho va trobar?

Era un article de premsa, en anglès, molt breu a internet. No recordo on el vaig veure perquè no el vaig tornar a mirar.

Com es va sentir i, sobretot, com es va sentir quan ho va haver d’escriure?

Em vaig sentir avergonyit de formar part de l’espècie humana. Per mi el que passa aquí és un dels aspectes de la maldat humana, sense cap dubte. I quan en parlo a la novel·la, és molt clar el que passa, però és el·líptic, no és descriptiu, és breu, és la part més breu. Ho he fet així per fer-me un favor a mi mateix i també, potser, al lector. Llavors, després de sentir-me avergonyit, vaig adonar-me que la novel·la, tal com l’havia concebuda fins a aquell moment, deixava d’existir totalment. No podia fer-la i, per tant, em vaig quedar desemparat. Els quatre anys que m’han calgut per fer-la també s’expliquen en part per l’estat d’incomprensió. De dir, ‘I ara què faig?’.

I què va fer?

Vaig pensar que potser podia trobar de recuperar una part de la novel·la antiga –per mi ja era antiga tot i que no havia arribat ni al tercer capítol– recuperar-ne l’aspecte de faula. A partir d’aquí trobar la manera de cosir faula i fet real. Una de les dificultats ha estat això, cosir un fet real molt dur i una faula que el suavitza, però no el frivolitza.

La novel·la també parla de comunitat, de solitud i de soledat. Ella està sola i no ho vol i després, està acompanyada i tampoc no ho vol. Canvia.

Canvia perquè li passen coses desagradables, molt dures, però és capaç de respondre-hi des d’un aspecte que potser no és ben bé realista o segurament no és realista, que és més una faula. És capaç de reaccionar, d’entendre el que li passa. En tot cas, d’entendre que no pot quedar-se tal com és si vol sobreviure i, per tant, ha de pensar. Jo faig que per un orangutan, pensar conceptes, pensar més enllà de l’instint de fugida sigui possible, tot i que també sigui complicat. És a dir, per a un orangutan és difícil pensar i fer-ho amb calma, però ho aconsegueix i això li canvia el destí.

En aquesta idea inicial que tenia, veia un orangutan com el rei Príam de Troia. Com va ser?

Aquest orangutan va ser, en gran part, l’origen de la novel·la. Per atzar vaig trobar una foto a internet d’un orangutan mascle dalt d’un arbre amb el pèl molt llarg i em va semblar majestuós. Em va semblar un rei, però un rei natural, no perquè hagués heretat el tron del pare, que el va heretar d’un dictador, per exemple. De seguida, vaig pensar en el rei Príam de Troia, perquè visc bastant mentalment en el món grecoromà. Llavors, vaig establir un pont i vaig pensar que podia fer una transposició de l’Odissea amb orangutans. És la meva primera idea que va quedar esclafada quan vaig conèixer el fet real.

Ítaca seria el bosc sense els humans que talen els arbres i que també recull la novel·la?

Sí. A l’inici tenia ganes de fer un homenatge al món salvatge, a la selva, als animals que hi viuen, a aquesta profusió immensa que ens supera de molt i, per tant, els humans no calia que hi fossin, necessàriament. Però Borneo, que nomeno al final, i moltes altres illes estan en procés de destrucció per culpa de coses tan útils com l’oli de palma o la fusta exòtica per fer mobles a les cases europees. I això destrueix una part molt gran de l’illa. Llavors, em va semblar que hi havia de ser també això.

Quin és més bèstia, l’home o la bèstia?

Nosaltres tenim menys excuses. En principi, som capaços d’elaborar pensaments i, per tant, de destriar el bé del mal. Mentre escrivia, per estones m’ofegava amb aquesta novel·la i em vaig adonar que necessitava aire, era evident. Llavors, va arribar un personatge humà que no havia previst que hi fos, perquè calia algú que portés aigua, i es va quedar. Em vaig adonar que el necessitava. I aquest personatge, que no té nom, que és una senyora vella, esdevé el segon més important de la novel·la i el contrari de la maldat.

I qui té més por, l’animal de l’humà o l’humà de l’animal?

Molt probablement, els orangutans tenen més por dels humans perquè deuen haver vist el que som capaços de fer. Hem matat molts orangutans, moltíssims. És una espècie que podria desaparèixer abans de final de segle. Una de les espècies que se’ns assembla més, que més ens pot explicar coses sobre nosaltres mateixos a partir dels punts en comú que tenim i l’estem trinxant.

M’ha fet buscar moltes paraules al diccionari, sobretot les plantes.

Ai, les plantes de Borneo. Jo també he passat un llarg temps a internet mirant plantes exòtiques perquè volia que hi hagués els noms reals, els noms autòctons. No dir simplement, un arbre. Volia que els noms fessin evident que és un món molt diferent del nostre, on no hi ha oliveres ni cirerers. De fet, la dificultat de les novel·les situades en un lloc real, tot i que el nom no apareix fins al final, és saber què posar real i què fictici.

Avui plou a Tarragona. Quina importància té la pluja en tota aquesta història? 

Allà és un clima tropical i plou molt. La pluja li serveix a la protagonista, en funció de si plou molt o si no plou, a avançar o a desitjar no avançar més. Des de la meva ignorància de com viuen realment, perquè no he estat mai a Borneo i no he estudiat els orangutans, entenc que deu formar part del seu entorn, una mica com l’aire i el sol. Llavors, he intentat fer-ne de la pluja un personatge secundari. Invento que els arbres tenen una actitud diferent just quan deixa de ploure. I pel que fa a la cançó del títol, no és la cançó que fa la pluja, sinó que un personatge canta una cançó que parla d’aquesta pluja.

Ha vingut a presentar la novel·la des de Perpinyà. Són uns quants quilòmetres...

Vaig a on em conviden, essencialment. Molt poc sovint dic que no, només quan realment no puc. M’encanta la relació amb els lectors, que ells m’expliquin coses de les meves novel·les.