Sara Medina: «La droga forma part de la realitat dels joves»

No em busquis és un thriller que parla dels adolescents i també dels seus pares amb temes com l'addicció i les relacions intergeneracionals en la Barcelona actual.

| Actualizado a 03 diciembre 2021 14:10
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Temas:

Carmen Fernández Villalba i David Cirici són Sara Medina. Ambdós, guionista i escriptor, han volgut fer un experiment, fruit de la seva bona entesa professional. El resultat és No em busquis, de Rosa dels Vents, Penguin Random House, un thriller amb tots els ingredients per atrapar els joves i els no tan joves, una novel·la que transita entre la drogoaddicció i les relacions interpersonals. Arran de la desaparició del seu fill de dinou anys, en teràpia per drogoaddicció, la Sílvia Puigneró, una executiva amb empenta, emprèn una recerca pels baixos fons de Barcelona. L’ajudarà la Moni, una intermediària lletraferida amb qui resulta tenir afinitats curioses i inesperades. En aquesta baixada a l’infern de les drogues, la Sílvia descobrirà aspectes d’ella mateixa i el seu fill que l’ajudaran a reafirmar-se, mentre que la Moni reorientarà la seva vida.  

 

A vostès, que escriuen sota pseudònim, què els ha semblat el Planeta i Carmen Mola?
David:
A nosaltres ens ha anat bé. Que de cop surtin uns escriptors que resulta que s’amagaven darrere el nom d’una dona normalitza una mica el fet d’escriure en grup. Ara, no se sembla al cas nostre. Nosaltres hem donat la cara des del principi. A la solapa del llibre es pot llegir que Sara Medina és Carmen Fernández Villalba i David Cirici. Firmem amb un sol nom perquè ens sembla que la gent està més acostumada a les obres escrites per una persona.

Carmen: És una polèmica una mica unflada que, en tot cas, els beneficia a ells. En definitiva, s’han de valorar les obres pel que són, pel valor literari que tenen, no per si les firma un home o una dona. Les dones ja prou amagades hem estat durant tant de temps darrere d’homes que escrivien o darrere de pseudònims masculins com per a sobre haver de fer d'això una història. Em sembla molt bé que cadascú enarbori la seva causa, però no és la meva. També és una operació de màrqueting per part de Planeta. Hi ha la voluntat de provocar.

 

«S’han de valorar les obres pel que són, pel valor literari que tenen, no per si les firma un home o una dona (Carmen Fernández)».

 

En el seu cas, com va anar treballar a quatre mans?
David:
És una experiència que ve de lluny perquè ens coneixem de fa temps i tenim una relació intel·lectual molt basada en la feina que fem. Jo escric i ella fa guions i en parlem molt. I això fa que des de fa temps ella m’ajudés a fer les meves novel·les. Això ho fan habitualment els bons editors, que cada vegada són més escassos, però està molt bé tenir un amic o amiga que es fica en la teva obra i en qui creus. Aleshores, un bon dia vam decidir que era hora de fer alguna cosa de veritat junts. Vam fer la prova i ha funcionat molt bé. Ella més com a guionista, més basada en l’argument, en la construcció dels personatges, en l’elaboració de bons diàlegs i jo més en el paper de redactor. 

Carmen: Aquestes col·laboracions creatives sempre s’han donat, no comencen amb la Carmen Mola. Neixen d’una entesa, de què la ment d’un i l’altre es complementin bé, que és el nostre cas, la qual cosa porta que aquesta col·laboració fructifiqui. Havíem treballat en obres de teatre, hem fet un documental, hem anat provant diferents coses. No em busquis ha sigut una experiència que a mi particularment em satisfà perquè agrada molt. És a dir, la gent no s’adona que som dos escriptors. Hem trobat un punt de confluència que no és ni l’estil del David ni la meva manera d’escriure. Nosaltres ens creiem que hi ha una Sara Medina.

 

 

La novel·la és un escenari cinematogràfic, molt visual.
Carmen: Era la voluntat. Els personatges són molt sòlids en una estructura arquitectònica molt cinematogràfica. A més a més, és un thriller. Però el que volíem era parlar de persones, de dues dones. Volíem una novel·la basada en personatges.

David: L’estil cinematogràfic ve donat perquè tota la novel·la està escrita en passat, encara que les situacions sempre són de present. El lector va seguint una història que veu plàsticament. No és una història narrada, sinó visualitzada. Segueix un plantejament d’imatges, de seqüències com es fa en el cinema i això la fa molt llegidora. És un muntatge atrevit. De fet, entre el primer, segon i tercer capítol, gairebé no hi ha relació. Són tres situacions diferents, com es fa en el cinema actual. 

 

«No és una història narrada, sinó visualitzada. Segueix un plantejament d’imatges, de seqüències com es fa en el cinema (David Cirici)».

La relació entre la Sílvia i la Moni és molt peculiar.
Carmen:
 Hi ha un protagonista absent, el Martí, que és un adolescent. La seva mare, en buscar-lo, entra en el món dels adolescents, un món molt reconeixible pels joves. I al mateix temps hi ha un altre tema molt potent que és la maternitat, fins on ets capaç d’arribar per trobar el teu fill, que ha desaparegut. És una novel·la que pot agradar al públic de gènere negre i també als enamorats de Barcelona perquè la ciutat és un altre personatge. És una radiografia de la Barcelona actual, ja que la novel·la mostra els diferents ambients de una ciutat cosmopolita, però vinguda a menys, sobreexplotada, una mica exhausta, de la que molta gent fuig.  No em busquis, i ho dic en el bon sentit, no té pretensions més enllà de fer plantejar preguntes profundes i de gaudir de la lectura.

 

Preguntes profundes com ara l'adolescència i el món de les drogues.
David: Tots dos som pares d’adolescents i no ho vivim en primera persona, però sí a través d’amics amb fills adolescents que han passat per aquest tràngol. El que vam fer és seguir el fil d’aquests amics i anar a veure teràpia sobre la drogoaddicció. En aquest sentit, tota la novel·la està molt documentada. I aleshores, vam veure adolescents enganxats no només a les drogues, sinó també al joc. Com es diverteixen, com es relacionen... Per la qual cosa, els adolescents s'hi veuran reflectits i veuran els seus pares o les seves mares. I aquesta dialèctica és bastant interessant. Les drogues no són ni de lluny el tema principal, però sí que són la clau de què es converteixi en un thriller perquè la mare ha de contactar amb la venedora de droga del seu fill, la Moni, i aquí comença una estranya relació d’una senyora, filla de la burgesia, amb una noia que per complir el seu desig de marxar als Mars del Sud, ven droga.

 

 

La precarietat de la joventut...
Carmen:
És un camí que ha triat la Moni, però nosaltres no volem moralitzar. Tots els personatges tenen les seves raons per ser com són. Per exemple, la Sílvia també és una dona que ha sortit del sistema familiar, si més no. No volem jutjar els nostres personatges, sinó mostrar-los amb els seus clarobscurs, com totes les persones. I pel que fa a la droga, ella no considera que està fent un acte delictiu, considera que està fent un servei.

 

I ho diu.
Carmen: Exactament. Però també parlem de la gent xunga com el Tigre o el Kevin, que són màfia pura. És a dir, no idealitzem el món de la Moni per ser una camella guai. La droga és molt perillosa, però existeix, forma part de la realitat dels joves. Existeix com a consum i en forma de teràpia quan tens un problema i això és el que volíem ensenyar. Que existeix la droga i existeix la forma de sortir-se’n.

 

« No em busquis, escrita amb criteris guionístics, deixa una mica al marge les descripcions i l’elaboració dels pensaments dels personatges. Va directa a explicar què està passant (David Cirici)».

 

Comparen una model amb la Letizia Ortiz.
Carmen: La model és un personatge bastant accessori. Volíem fer un retrat d’una certa masculinitat, de l'home que necessita una dona guapa i jove per pujar el seu ego. Hi ha un model patriarcal en què els homes han de substituir la seva dona quan aquesta ja s’ha fet grandeta o com a mínim, és el que sent la silvia respecte al seu pare i no li perdona. Nosaltres hem volgut caricaturitzar aquest fet, que no té res a veure amb les models, que són estupendes i no tenim res en contra.

 

 

Quant a l'estil, pensen que la manera d'escriure d'un guionista és més directa cap als joves?
David:
És possible perquè la novel·la com a gènere per a molts joves, no per a tots, té un problema d’un excés de descripcions, d’aturar-se en reflexions, i No em busquis, escrita amb criteris guionístics, deixa una mica al marge les descripcions i l’elaboració dels pensaments dels personatges. Va directa a explicar què està passant, com passa i com ho diuen els personatges, com ho viuen. Són novel·les menys literàries i més visuals i jo crec que això ens apropa molt a un tipus de lectors, no a tots. A mi personalment m’agraden molt les novel·les narrades i aquesta no ho és. Encara considero que una obra com Cien años de soledad, que gairebé no té diàlegs, és la millor novel·la del segle passat. 

Carmen: El que hi ha són històries i llavors, la manera com les expliques pot evolucionar en el temps. Les novel·les continuaran llegint-se i aquesta, que és més comercial, amb tota la dignitat, té valors importantíssims. Evidentment, unes novel·les estaran en un lloc i la nostra en un altre. Tant de bo arribem a un gran públic i ens llegeixin els joves. Tant de bo els atrapi. De moment, fem el que podem. Però, ara per ara, a Sara Medina no la coneix ningú.

 

«Volíem fer un retrat d’una certa masculinitat, de l'home que necessita una dona guapa i jove per pujar el seu ego (Carmen Fernández)».

Veuen una sèrie o una pel·lícula?
David: 
Es veu. Qualsevol productor de televisió que la llegeixi ho veurà de seguida. És una pel·lícula o una minisèrie. Si fos el guionista, no l’allargaria. A més a més, és molt econòmica, no hi ha gaires localitzacions.

Carmen: Per la manera de narrar i els ingredients que té poden fer-la molt audiovisual.

Comentarios
Multimedia Diari