L'últim pastor de Gandesa: «Estic molt decebut de l’ofici, però m’agrada i n’aprenc»

Els pastors de cabres i ovelles desapareixen. L’exemple el tenim a Gandesa. Fa 80 anys havien 22 ramats i una cabanya d’unes 4.000 animals. Passats 40 anys en quedaven 9 amb 1.500 i actualment només en queda un, amb 280 caps. A la comarca de la Terra Alta teníem uns 190 pastors i han desaparegut pràcticament tots excepte a Orta (Horta de Sant Joan) amb 9 ramats, Bot amb 2 i el Pinell amb 1. O sigui que la comarca dels 190 pastors de fa 80 anys amb una cabanya de 30.000 animals, s’han reduït a 13 i any rere any van disminuint per manca de continuïtat generacional.

Per conèixer el tema he fet una entrevista a l’únic pastor que queda a Gandesa. L’any passat va plegar el penúltim. Es tracta de Demetrio Pardo Lombarte de 52 anys, un gran professional de la ramaderia que m’explica molt decebut que no hi pot viure. Subsisteix gràcies als sou de la seva esposa amb el qual han pogut pujar i educar els dos fills de la família. A ell li agrada la feina, té il·lusió i els animalets son els seus amics. Té un ruc on hi carrega les cries si algun part es produeix quan pastura pel camp. L’entrevista la mantenim al corral de bestiar, on hi té paques de palla amuntonades i asseguts a sobre, m’explica coses que ha aprés durant els anys d’ofici. 

-Com va arribar al món de la ramaderia?

El meu iaio matern era pastor. Va arribar a Gandesa des de Vall-de-roures on hi havia nascut, passant per Orta. Va conèixer la meva iaia aquí i s’hi va casar, i amb el ramat que disposava va continuar pasturant pel nostre terme. Tenia dos fills però van morir joves i jo, als sis anys, em vaig sentir atret pels animals. L’avi em va regalar una cabrida i abans de l’any va criar dos cabrits. Un tractant de Móra me’ls va comprar i me’n va donar 4.500 ptes. i el meu iaio, amb aquests diners, em va obrir una llibreta d’estalvis a Caixa de Tarragona, i m’hi va afegir 1.000 pessetes. Durant l’època d’estudis anava a l’escola i els caps de setmana l’acompanyava a pasturar. Ell tancava el ramat al poble però quan em vaig establir vam muntar el corral on ara estem, a la partida de l’Argilar.

-Quina possibilitat de continuïtat té un dels seus dos fills?

Cap. Aquest negoci és inviable. És trist però és així! Els obstacles son molts i tots van contra el món de natura i sostenibilitat. Ens temps no massa llunyans els pastors disposaven de carrerades, quadrilles, descansadors i lligallos. Eren camins de fins a trenta pams d’amplada de la nostra propietat. Ara, amb pels camins hi circulen vehicles motoritzats i no podem anar d’un lloc a l’altre. Pasturem a llocs propers i no podem sortir-nos-en gaire. Els conductors dels vehicles s’enfaden, inclús tenint preferència de pas els ramats. L’altre gran inconvenient és l’administració. Necessitem papers, controls i passem inspeccions sovint. Hem d’omplir la DUN i cada anys ens donen menys subvencions i ens imposen més requeriments. Es impossible poder-ho aguantar! Puc posar-li un exemple: ni per l’ús familiar no puc sacrificar un animal del corral; em multen amb 6.000 euros. Necessito papers per cada animal. Estan numerats amb un estricte control. Recordo que abans es venia la llet de les cabres per les cases i de la que sobrava se’n feien “els formatgets”. Cada pagès tenia una o dos cabres que pasturaven amb el ramat del pastor, i en acabar la jornada se les soltava i elles soles acudien a casa dels seus amos i així disposaven de llet per casa i carn per barrejar-la pels embotits quan mataven el porc. Tot s’aprofitava! Ara l’administració, diuen per raons sanitàries, tot ho tenim prohibit i quan anem a vendre un animal ens en donen uns 80 euros. Així no es pot viure!

-I amb tants inconvenients, com pot aguantar l’ofici?

Perquè tinc muntat els corral, disposo dels animals i perquè l’esposa guanya un sou. El cost del farratge, que és com s’alimenten els animals, quan plou o no puc sortir a pasturar-los, val més que el se’m paga per cadascun d’ells. He de sortir a pasturar sigui com sigui per no perdre diners. És per això que n’estic molt decebut i en canvi l’ofici de pastor m’agrada molt, el conec i malgrat això cada dia, pasturant, vaig aprenent moltes coses que no conec.

-Els pastors sortits de l’Escola de Pastors podran sobreviure?

Ho tenen ben malament. Els pastors som necessaris com els pagesos per evitar els incendis forestals. Els animals mengen l’herba i les cabres s’empassen ramatges netejant parcel·les ermes que els pagesos han deixat de conrear. El treball del pasturatge i del pagès treballant les terres, que son dues feines complementàries, netegen els espais i son protectors de possibles incendis. A la Serra de Pàndols i Cavalls hi pastura un ramat de cabres blanques, pel pastor Badoquio de Bot, i l’any passat va evitar un gran incendi que s’hagués provocat. Les cabres netegen els boscos, sobretot de les herbes que han crescut abundantment els anys de pluges. Però de l’Escola de Pastors n’ha arribat un per pasturar per la muntanya i malgrat les ajudes i el suport, no pot viure i segurament abandonarà l’ofici. A més, a l’escola aprenen l’essencial però la pràctica diària de molts anys ens dóna coneixements que ells no poden conèixer amb l’estudi. Els animals saben què poden menjar i les herbes dolentes no les proven. Però n’hi ha algunes com la canyota si està tendra i calenta, emborratxa els animals, o un excés de figues o “carrols” de raïms que se’ls mengen amb molt deler acaben per rebentar-los i moren. Se les ha de vigilar i l’ofici s’ha de conèixer.

-Els pastors com els pagesos són necessaris per conservar la naturalesa i en canvi no hi poden viure. Quines solucions hi veu per què l’ofici no desaparegui del tot?

Els pastors necessitem disposar d’un sou mensual i que ens paguin la seguretat social. Fem un servei a la natura i produïm una carn immillorable amb les pastures a l’aire lliure. Que no cobra un bomber, un rural o un mosso d’esquadra? Per continuar pasturant l’hem de complementar amb un sou petit però que l’hem de percebre cada mes i la seguretat social.