Espartac Peran: «No es porta anar trist pel carrer o a la feina»

Parlar del dol i de la mort no sempre és fàcil en una societat que celebra la felicitat. El periodista Espartac Peran trenca el gel explicant esdeveniments íntims familiars com ara la mort del seu germà gran, la de la seva mare o les visites al cementiri. Relats que es tornen universals quan cada lector o lectora els transporta a les seves pròpies experiències. I ho fa a Tres desitjos abans de morir (La Campana), llibre de què va parlar a la Llibreria Galatea de Reus i que avui, 25 de novembre, presentarà a l’Adserà de Tarragona (19 hores).

La mort és un tabú?

Crec que no. Tenim molt assumit que en una taula sopant podem parlar d’amor o de sexe i fins i tot quedarà bé, però de la mort, no. No obstant això, la gent que ha perdut algú té ganes de parlar-ne i els que no han perdut ningú, que tenen por o poden tenir por a la mort, si se’ls hi explica bé, ho troben interessant.

Anem cap aquí tots.

Però des de sempre, és un clàssic. Tampoc descobreixo res en aquest llibre, parlo més de vida que de mort. Què ens espanta?, què ens preocupa? És una de les coses que sempre ha funcionat gairebé igual durant tota la història de la humanitat.

No entra a les xarxes socials...

Noto un canvi. A les xarxes socials, si la mare se t’ha mort, el dia de la mare publiques una foto d’ella. O pots fer el seguiment d’algú que està amb químio. És a dir, l’hem tapat i ara, com que el món s’ha sacsejat amb la pandèmia i amb tot el que ha passat, tenim ganes de fer una pausa, de connectar amb la mort, amb el que és essencial. Estem tornant perquè és imprescindible.

Parla del dol perinatal.

Perquè tu no pots anar pel carrer amb una bandera que digui que estàs trist. En canvi, sí que ho pots fer amb la bandera de la felicitat. Si has perdut un fill, no es porta anar trist a la feina o pel carrer. A la feina reconeixeran que la pèrdua és molt forta, però alhora, et diran que no estàs rendint el que hauries de rendir. I això és real. No perquè el teu cap sigui una mala persona, sinó que és el que hem creat. Com que no es pot parlar de dol, de tristesa, si treballes en una empresa que té un conveni, tens dos dies per la mort del teu fill i prou.

I com vostè diu, quinze per quan et cases.

Exacte. La gestació de la criatura és molt potent, molt vital. I el tracte quan mor a la panxa és com si l’arranquessin i la llencessin a la brossa. Compte, perquè aquí hi ha un dol, hi ha un dolor, hi ha una cosa que hem de cuidar perquè si no ho fem, aquesta persona o aquestes persones, a la llarga s’entrebancaran perquè no l’hauran superat.

Si ens haguéssim de morir demà, tindria preparats tres desitjos per demanar?

No. Però això dels tres desitjos és molt curiós perquè si li preguntes a un nen de divuit anys, segur que en són tres molt ambiciosos. En canvi, si els trasllades a una persona de 70, 80 o 90 anys són desitjos molt senzills. Segurament el nano de 18 anys et demana tota la pasta del món o enrotllar-se amb algú i la persona de vuitanta anys vol que en el moment final algú li agafi la mà, que hi hagi un medicament que li apaivagui el dolor o estar envoltada de la gent que s’estima. Els desitjos canvien segons l’edat.