Fe Ferré, poesia d’orfebreria plena de records i emocions

«Estimo la meva feina amb bogeria i la inspiració la trobo en la vida mateixa, perquè sóc una enamorada de l’ésser humà». Amb aquestes paraules, la metgessa i poeta Fe Ferré evoca la connexió entre la seva professió sanitària i la seva vocació com alquimista de les paraules. Així, un dels seus darrers poemaris, Pols a les sabates i petjades al cel (Neopatria), ha estat guardonat amb el VII Premi de Poesia Xavier Casp, de Carlet 2022. Sobre l’essència del llibre, l’autora diu que «és un mirall de l’existència mateixa, de la vida; la pols a les sabates és una metàfora dels camins que transitem, les experiències que ens deixen empremta en el fet de viure, mentre que les petjades al cel fan referència al transcendir, als nostres somnis i aspiracions tan terrenals com des del punt de vista espiritual».

Respecte a emocions, el poemari vessa sentiments profunds en el fet de viure, com el de «la pèrdua, i a la vegada resulta un cant a l’experiència de retrobament d’un mateix, com el guariment a tot aquest patiment».

Fe Ferré és autora dels poemaris Alquímia d’aigua (finalista del premi Benet i Caparà 2010), Alquímia de foc (2012), En clau de lluna (2014), Alquímia de Paraules (2016), Camí de margarides (2018), Converses amb l’arbre de Júpiter (2021), Diàlegs sense pentagrama (Premi Flor natural dels Jocs florals de Calella 2021), Dibuixos de sang i cel (Premi Miquel Arimany de les Masies de Roda 2021) i El cant d’una terra (2023).

Així, d’ençà de la primera publicació diu que «l’essència és la mateixa», si bé reconeix que «ha canviat el mateix fet d’haver canviat jo en la manera de viure, és a dir, encara és una poesia intimista, reflexiva i amb molts sentiments i emocions; però, en canvi, ara sóc una mica més espontània i simplement expresso el que sento, el que visc i el que veig».

Per tot això, el pas del temps i la memòria també es reflecteixen en els seus textos en tant que -diu- «m’agrada rememorar els records, el que envolta la memòria perduda, perquè el temps és la línia que transitem en aquest món i em faig moltes preguntes sobre aquestes qüestions». Així mateix, el pròleg del llibre el firma la també poeta Carme López, ja que «totes dues compartim una visió de la poesia semblant, per la qual cosa sabia que entendria el missatge del meu poemari; a més l’admiro com escriptora i com a ésser humà». Per la seva banda, la tarragonina Carme López també té paraules d’admiració: «La poesia de Fe Ferré és orfebreria pura, amb una bellesa impressionant i un tarannà existencialista que invita a reflexionar molts aspectes de la vida».

La natura

Paral·lelament a l’estima per l’ésser humà, la natura també ocupa un lloc privilegiat en la poesia de Fe Ferré. De fet, ret homenatge al poble de Cabacés (Priorat) al seu nou poemari El cant d’una terra. «Sóc d’arrels pageses i m’encanta treballar la terra, passejar-la i viure-la, ja que també m’inspira moltíssim», afirma la poeta.

Pel que fa als paisatges que dibuixa a través de les paraules, Fe Ferré diu que «són un passeig a través del passat i del present del poble, els seus carrers, petits racons, senders, l’olivera, costums, tradicions, etc.». Per tot això, quant a la importància de rememorar les arrels confessa que «el passat sempre és l’ensenyament del present, és la nostra arrel i el que fa real el nostre present».