Xavier Bosch: «Les ombres d’ahir són els riscos d’avui amb Putin i l’auge de l’extrema dreta»

París, durant la Segona Guerra Mundial, entre la rendició als alemanys i la resistència, entre el col·laboracionisme i la supervivència. El periodista i escriptor Xavier Bosch (Barcelona, 1967), recupera el passat en la seva última novel·la, 32 de març, publicada per Univers, després d’una dècada a Grup 62. Una obra contundent, en català i en castellà, en què parla de la memòria històrica a través, especialment, de la relació entre una àvia i una neta. Bosch va presentar-la recentment a la Cooperativa Obrera Tarraconense, de la mà de La Capona.

Torna a París. Què significa per a vostè?
Vaig treballar a Estrasburg, però el meu pare sí que va treballar a París i, per tant, familiarment, conec bé la ciutat i això em permet descriure-la amb facilitat, sense haver-me de documentar. Tancar els ulls i recordar colors, olors i racons i també trobo que continua sent la millor ciutat del món. Em convenia per a la novel·la que l’àvia protagonista, de jove, quan descobria la vida i començava a tenir adolescència, fos en un moment de conflicte. I quin conflicte més gran que la Segona Guerra Mundial, que la invasió alemanya de París? Per tant, posava la descoberta de la seva vida en un lloc que tots coneixem, en un conflicte que, malauradament, tots vam patir.

França té els dos vessants, la rendició i la resistència.
Al capdavall, entre el col·laboracionisme entregat als alemanys i la resistència més activa, la gran majoria de gent el que fa a la guerra és sobreviure, intentar arribar al dia de demà amb vida, en condicions, poder trobar una miqueta de menjar i passar la misèria, la gana i la por com puguin. És el que estem veient ara a Ucraïna. Les ombres d’ahir, de la Segona Guerra Mundial, són els riscos que estem veient avui amb Putin, però també amb l’extrema dreta pujant a França, Itàlia, Espanya, a molts llocs d’una manera alarmant. Per tant, recordem les lliçons de la història i no hi tornem a caure.

Però, creu que serveix d’alguna cosa?
Segurament, no. Tampoc la novel·la pretén canviar la història, però sí recordar d’on venim, què va passar i què passa cíclicament. I com la gent malda per saber la veritat de cada moment.

Com ha evolucionat aquesta propaganda del Tercer Reich de què parla?
Els genis de la propaganda ho són ells. Goebbels i companyia van contractar 1.200 treballadors francesos i alemanys per muntar 50 oficines de propaganda a la zona ocupada de França. Sabien que París era la vitrina per ensenyar al món que la vida cultural seguia, que hi havia 100 cinemes oberts i que els 54 teatres continuaven funcionant, malgrat que no podien actuar actors jueus. Els interessava ensenyar que si ells eren sensibles a la cultura, no podien ser tan mala gent. Fake news. És a dir, la propaganda no és només a través dels mitjans de comunicació, que també. Van muntar dues ràdios i dues revistes. És també intentant ensenyar aquesta part de la realitat i no l’altra. I això és mentida perquè la realitat és tot. I, per tant, amb els anys la propaganda s’ha anat sofisticant i ha arribat avui a les xarxes socials d’una manera alarmant.

L’origen de la novel·la va ser una exposició?
A París, el 2008, van fer una exposició a la biblioteca de la ciutat on, sota el títol París sota l’ocupació alemanya, mostraven 200 fotografies en color inèdites de la gent del 1940 al 1944. Eren fotos de cues al cinema, nens patinant, nenes jugant, les dones mudades. I la gent es va queixar. La realitat no era aquesta, això era una part. La realitat era que hi havia morts cada dia, assassinats, gana, por, bombardejos, jueus amb la creu per ser assenyalats i marcats pel carrer. Aleshores, l’alcalde va haver de parlar amb el regidor de cultura perquè poses l’exposició en context. A aquesta mostra no hi anava ningú i després de la polèmica va haver-hi cues i cues per veure-la. Això em va quedar en la retina per col·locar-ho dintre d’una novel·la, el 32 de març.

Torna a la família. És el pitjor i el millor?
La família té contradiccions, no tot són flors i violes. Per tant, ho sabem tot dels nostres avis o dels nostres pares? Qui no sap tot, no sap res. En aquest cas la neta, a través d’un fotoperiodista de Girona que s’instal·la al seu pis a París va descobrint, de mica en mica, quina va ser la realitat de la seva àvia durant la Segona Guerra Mundial i de la seva família. Quan ens posem a furgar coses en el passat, trobem a vegades coses que no voldríem trobar.

Millor furgar?
Jo crec que sí, tot i que a vegades és millor no saber.

No tot és blanc o negre.
Grisos, hi ha matisos i ara que estem veient el tema de Rússia, no podem jutjar la gent que va marxar d’Ucraïna per por i va abandonar el país i la família. Cadascú fa el que bonament pot i a França, a París, quan el 14 de juny del 40 van entrar les tropes alemanyes, la meitat de la població va marxar per por. Això i tot, molts van tornar de seguida perquè no tenien on viure. Qui dia passa, any empeny és la frase de la guerra.

La música també sempre està present a les seves novel·les.
La meva mare es va morir amb 46 anys, jo en tenia 19 i la música em va ajudar a superar els moments tristos. Ella era molt fan de l’òpera italiana, de Verdi, de Puccini i allò em va ajudar a conformar-me, a consolar-me, a animar-me. Per a mi la música ha estat fonamental.

I per als seus personatges també.
La Margaux, l’àvia, quan és jove, perquè les àvies també van ser joves, i a vegades ho obliden, va escoltar l’estrena de Pere i el Llop quan tenia 14 anys en un teatre amb cadires de fusta a París i va quedar enamorada de la veu de l’ànec. L’ànec és la música i la melodia d’un oboè. Aleshores, decideix que vol aprendre a tocar l’oboè i a partir d’aquí hi haurà una història d’amor molt bonica.

Vostè toca algun instrument?
No. Em van expulsar de primer de piano.

De debò?
Sí. Vaig insultar el professor i els meus pares van dir que s’havia acabat la carrera. Disciplina, com cal.

L’amor és el motor de les seves novel·les.
Per mi hi ha dues obsessions literàries que són els sentiments i el periodisme. I, per tant, recurrentment hi vaig tornant des de diferents angles. Aquí el vessant que em va interessar i, de fet la novel·la està dedicada a la meva filla i a la meva sogra, és aquest vincle entre àvies i netes. Perquè la meva filla ha tingut la mala sort de tenir només una àvia, però que ha valgut per quatre. I he vist com construïen el seu propi món al marge que els pares estiguem allà veient-t’ho des de primera fila. Tots hem sigut néts i sabem com estimàvem els avis i àvies. Sabem que és diferent de la relació amb els pares, que ens han de posar límits. Em venia molt de gust fer aquest homenatge i aquesta és la història que m’ha sortit.

El món editorial també hi surt reflectit, com els premis. Vostè en té.
El Sant Jordi i el Premi Ramon Llull. A mi m’han anat molt bé. Sense el Premi Sant Jordi per la primera novel·la que vaig escriure, Se sabrà tot, no hauria tingut la repercussió, el soroll, la ressonància que va tenir i allò em va situar en una plataforma de reconeixement, d’una banda i de vendes, per l’altra, que m’han permès continuar aquest camí.

Acostuma a anar a sopars literaris?
Jo no faig vida social, només surto de casa per anar al Barça. El Barça és la meva vida i la meva passió. Treballo molt, escric molt i, per tant, a alguna festa he d’anar d’aquestes literàries on hi ha editors, periodistes i escriptors i és una fira de vanitats bastant divertida. Els egos hi són. Com diu sempre en Toni Clapés, això no és Catalunya, això és Egolunya. Tots els autors pensem que la nostra novel·la és l’important, la que hauria d’estar a l’aparador de qualsevol llibreria i a la taula de novetats. Ho pensem tots i no hi ha lloc per a tots.