Refugiats climàtics
La pujada del nivell del mar preveu la desaparició del 60% del delta de l’Ebre per a l’any 2050, tal com es mostra en l’‘escape room’ que impulsem des de la Diputació sobre el canvi climàtic
Ara fa pocs dies saltava la notícia de l’esfondrament parcial d’un restaurant a la platja d’Altafulla a causa dels embats de les llevantades, que s’havien endut la sorra que aguantava part de l’edifici.
L’estiu passat, el cap de bombers donava l’ordre d’evacuació de tots els bombers actuants a l’incendi de Santa Coloma de Queralt, davant del pirocumulonimbus que s’hi havia format i que amenaçava la seguretat dels mateixos bombers, un dels indicis dels temuts incendis de sisena generació.
La pujada del nivell del mar preveu la desaparició del 60% del delta de l’Ebre per a l’any 2050, tal com es mostra en l’escape room que impulsem des de la Diputació de Tarragona sobre el canvi climàtic i que durant els propers mesos podreu experimentar als vostres municipis.
Aquests són només tres exemples de les conseqüències de la crisi climàtica a casa nostra, una crisi que tots plegats hem menystingut durant dècades, actuant de forma inconscient vers el medi que ens envolta i ens acull i afectant l’equilibri natural, en alguns casos, amb molta severitat i amb difícil reversibilitat.
Tampoc hem estat prou conscients de la gravetat de la crisi quan la sequera extrema passava al cor d’Àfrica o els temporals s’emportaven milers de vides al sud-est asiàtic; ens queia massa lluny com per pujar dos o tres graus l’aire condicionat, caminar més per minimitzar l’ús del vehicle privat o avançar cap a una inevitable transició energètica de forma ordenada i equilibrada però convençuda i determinada. Però ara ja en patim les conseqüències en primera persona, i el bany de realitat serà cada cop més contundent, obligant-nos a córrer per atrapar un temps que ja no tenim.
Ens trobem davant d’un repte global que cal afrontar de forma transversal i urgent des de tots els àmbits que siguem capaços. Des de les administracions públiques hem de liderar aquestes polítiques valentes i transformadores que comportin canvis reals per adaptar-nos a les conseqüències de la crisi climàtica, amb polítiques d’adaptació i mitigació i disposant els recursos necessaris per afrontar-les. Crec sincerament que a la Diputació de Tarragona en som un molt bon exemple, ja que en quatre anys hem multiplicat per cent els recursos que destinem a afrontar àmbits com la gestió forestal o la transició energètica, mentre acompanyem tècnicament el territori per avançar junts en una direcció que demanarà molt d’esforç, que presenta contradiccions i costos, però que és l’única possible.
Però tot això serà molt insuficient si la conjura no és col·lectiva. No es tracta de veure qui fa què o d’assenyalar-nos mútuament buscant responsabilitats, sinó de donar el millor de cada un de nosaltres. Parlem, ara més que mai, de bé comú, i si no som capaços d’entendre-ho i d’actuar en conseqüència, assumint solidàriament els costos necessaris, anem-nos familiaritzant amb conceptes com «refugiats climàtics», ja que molt probablement serà l’herència que deixarem als nostres fills i filles i no s’ho mereixen.