El plaer de dir-se Magí

La devoció a sant Magí travessa les fronteres provincials i també se celebra a Cervera i a Tàrrega. Les capitals de la Segarra i l’Urgell han recuperat el passat cap de setmana la tradició de la portada de l’aigua miraculosa des de la Brufaganya.

A Lleida no arriba el fervor per sant Magí. Tanmateix, quan era petit i no podia fer de ventre, la padrina em feia recitar, assegut al vàter, uns versos adreçats al gloriós eremita: «Sant Magí, sant Massà, / tinc caguera i no puc cagar./ Xarpes de llop, / feu-m’ho treure tot». Havia de recitar la pregària cada vegada més fort fins que fes efecte. El remei ha caigut en desús. En canvi, es manté la ingesta de l’aigua miraculosa que no és la que raja de la Brufaganya, sinó la que subministra Ematsa amb garanties sanitàries.

Si beguessem avui en dia de la font que va crear el gaiato del sant patró no caldria cantar la cançó de la padrina per buidar fins a l’últim racó del ventre. Es manté, tot i que sanejada, la tradició de portar l’aigua, però hem perdut el determini de posar Magí als nens. Durant el 2021, cap nen de Tarragona va ser inscrit amb el nom de Magí, segons l’Idescat. Guanyen Marc, Jan i Pol. I mira que és bonic dir-se Magí.

Temas: