L’impost de la felicitat

Netflix ha estrenat una sèrie sobre la vida de Vicente Fernández, el meu ídol. És tan infumable, la sèrie, que no m’he vist amb cor d’arribar ni al tercer capítol. He preferit anar al YouTube i delectar-me amb el concert de comiat que Chente va fer en un abarrotat estadi Asteca.

En unes breus paraules, el Rey va dir que «en este mundo habemos dos clases de personas: los ricos pobres y los pobres ricos». Volia dir que la veritable riquesa és la felicitat, un bé que no donen les fortunes materials ni cap propietat susceptible de ser gravada amb algun impost.

Catalunya és la comunitat que més impostos paga. A banda de l’IRPF, IBI, patrimoni, successions, plusvàlua, etcètera, hi ha una quinzena més de cànons i gravàmens com l’impost sobre emissions de diòxid de carboni, impost sobre begudes ensucrades, impost turístic (som turistes a casa nostra i tot), cànon de l’aigua, gravamen de protecció civil, cànon sobre incineració, impost sobre habitatges buits, impost sobre actius no productius de les persones jurídiques... i anar fent. L’únic que de moment no paga impostos és la felicitat, de la qual parlava Chente. Si triguen a posar-lo no quedarà ningú per fer-ne la declaració.