‘Placita de Viernes Santo’

La que deu ser ser la vuitanta-setena publicació, de tota mena de gèneres, de l’autora tarragonina ens transporta des de la Creació a la part alta de Tarragona en un viatge poètic que traspua la tristor dels moments de vida de l’escriptora (encara sort de la companyia dels fantasmes de la casa).

L’acte íntim de presentació, al mini fòrum de l’Adserà, m’ha descobert els valors de rapsoda d’Arga Sentís. Especialment emotiva va ser la recitació del poema Placita de Viernes Santo, amb la veu dolça de vellut de la presentadora: «Placita de Viernes Santo, / alguien canta una saeta / debajo de los naranjos. / Se alza aquí una cruz de hierro /que se oxidó con el tiempo. / Placita de casas bajas / y ventanucos con tiestos, / las paredes blanqueadas / y una fuente de azulejos. / Va a salir la procesión; / los vecinos, uno a uno, / sacan sillas a la acera, / miran si llueve o no llueve, / a ver si viene el Nuberu. / Resuenan tambores fieros / y timbales agoreros, / anuncian dolor y muerte / y meten miedo en el cuerpo. / Placita de Viernes Santo, / azahar que se lleva el viento».

Quin gran pregó de Setmana Santa.