Terra d’espies

L’espionatge és una pràctica habitual per controlar l’enemic. Algú dubta que l’independentisme és un enemic de l’Estat i, per tant, cal tenir-lo ben repassat? El mateix ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, a cara descoberta, ha considerat les penetracions secretes de «legítimes, idònies i oportunes».

La mesa de diàleg és un mer instrument dels partits del poder (PSOE i ERC) per atènyer allò tan català de qui dia passa, any empeny. Més pervers que la infiltració ha estat el fet de reconèixer-ho públicament. Les sospites entre els mateixos sobiranistes aniran que volaran.

D’acord amb allò que està passant, qui diu que Laura Borràs no sigui una Mata-Hari del segle XXI, o una comtessa de Castiglione infiltrada per dividir l’independentisme des de dins? Qui posarà la mà al foc pel mateix president Aragonès, tan seguidista de Pedro Sánchez?

Qui diu que el molt honorable no és un Richebourg el Nan, l’infiltrat de la duquessa d’Orleans que aprofitava els seus 58 centímetres d’alçada per, disfressat de nadó, aconseguir informació dels revolucionaris? No oblidem que Catalunya és terra d’il·lustres espies com Ramon Mercader, àlies Jacques Mornard, o Joan Pujol, el famós Garbo.