Damnatio memoriae o la condemna de la memòria

Està bastant acceptat que les persones, posteriorment a la nostra mort física, només morirem de forma definitiva quan ja ningú no se’n recordi de nosaltres. Evidentment, si a la persona en qüestió se la recorda de bon grat i per aspectes positius de la seva existència, la seva memòria s’allargarà en el temps; tanmateix, hi ha vegades que se’n vol fer perdre el record de forma artificiosa, quan s’intenta esborrar qualsevol rastre de la seva vida.

A l’Antic Egipte es practicava aquest esborrament de la memòria per causes diverses i, per obtenir una idea de com anava aquest tema, se’n poden oferir dos exemples: el de reina-faraó Hatshepsut i la del faraó Akhenaton.

La reina Hatshepsut va ser una dona molt qualificada que, de forma ben agosarada, no es va conformar en ser la regent del jove rei Tutmosis III i, en un moment històric, va ser coronada amb la doble corona de les Dues Terres egípcies.

A partir d’aleshores encetaria un període de pau i de prosperitat que augmentaria la riquesa d’Egipte, un fet sense precedents que li atorgaria una gran popularitat entre els súbdits. Fruit d’aquella prosperitat es van poder enlairar construccions tan singulars i majestuoses com els obeliscos de Karnak i el temple mortuori que més endavant hauria d’acollir la reina: el de Djeser-Djeseru, a Deir el-Bahari.

Malauradament, a la mort de la reina, el seu fillastre Tutmosis III, que fins aquell moment no havia pogut exercir de faraó eclipsat com estava a tots els nivells per Hatshepsut, va iniciar una campanya per fer desaparèixer la memòria de la reina. Tot d’una esborrà Hatshepsut de la llista de reis, al mateix temps que desfigurava els seus monuments per fer-los irreconeixibles o modificant-los en favor seu.

Per sort, els arqueòlegs van poder posar la reina Hatshepsut en el lloc que es mereix, quan van poder desxifrar el jeroglífics de Deir el-Bahari, l’any 1822.

Amb Amenhotep IV també es va viure una situació similar, quan posteriorment a la seva mort es va intentar esborrar la seva memòria a causa d’algunes decisions que havia protagonitzat com a faraó.

Efectivament, Amenhotep IV, que canviaria el seu nom pel de Akhenaton, va dur a terme un fet històric sense precedents, quan va foragitar del culte les més de dues mil deïtats que fins aleshores s’adoraven a Egipte, per tal de centrar les devocions en el déu Aton, el del disc solar.

Així mateix, va canviar de lloc la cort, quan va abandonar Tebas en benefici de la ciutat d’Aton, de nova construcció. Per si això fos poc, va deixar de banda les representacions artístiques hieràtiques per desenvolupar un art més realista.

A la seva mort, els sacerdots restauraren tots el cultes anteriors, mentre declararen heretge Akhenaton, alhora que iniciaren una campanya per esborrar qualsevol rastre de Amenhotep IV que, fins i tot, arribaria al seu fill Tutankamon.

A l’Imperi romà, era el Senat el que decretava oficialment la Damnatio memoriae contra la persona que era declarada enemiga de Roma, una condemna que es concretava en la destrucció de les seves imatges i monuments i, en el cas d’alguns emperadors, amb la prohibició inclosa de pronunciar el seu nom.

Més a prop en el temps i en la situació geogràfica, al molí de Roda, situat al municipi de Batea, tenim un clar exemple de condemna de la memòria. A una de les parets de l’antic molí templer s’hi pot veure l’escut d’armes dels Heredia, amb el camper totalment esborrat. I no cal dir que és el preu que aquesta família va haver de pagar a causa de la seva baixa estima entre la població.

L’esborrament de la memòria no es concreta en els alts dignataris ni en els monuments del passat més llunyà. Només cal recordar que, a Rússia, durant el govern d’Stalin es van modificar fotografies en les quals Trotsky i Kamenev apareixien a tocar de Lenin en el decurs d’un acte públic.

A l’Espanya de la postguerra, el franquisme va desenvolupar una campanya sense precedents per glorificar la imatge del dictador Franco, al mateix temps que s’esborraven les iniciatives del Govern de la República, i tot això enmig de la precarietat que l’aixecament feixista havia sumit el país i la població.

Igualment és ben destacable l’esforç realitzat des de l’Estat Central al llarg de segles per esborrar la història de Catalunya, quan es nega la seva existència històrica com a nació i s’exerceix una repressió constant contra les particularitats de la nostra cultura.

Les ganes d’esborrar els rastres també afecten algunes empreses, quan es neguen els avenços aconseguits per presidents, directors i juntes anteriors. Amb tot, el cas més curiós esdevé a nivell de determinades famílies, quan alguns dels membres nouvinguts per raó de matrimoni –com joves o gendres–, intenten amagar les qualitats, les característiques històriques o els signes identitàries més personals dels avantpassats de la casa on van anar a viure.

Per sort, quan s’intenta esborrar la memòria només es fa que refermar-la i, a curt o a llarg termini, no es pot evitar que la història faci justícia. I a tots els nivells!

Temas: