Dels vells,els consells

Els refranys, també coneguts com dites dels vells, formen part d’una cultura de transmissió oral plena de saviesa. De fet, un refrany ofereix amb poques paraules una idea en forma de sentència, ja sigui literal o metafòrica, la qual condensa experiències viscudes per generacions anteriors.

Fins al final del segle passat, els refranys eren molt presents en la forma de parlar de les persones que ens movem en l’àmbit rural, però a poc a poc s’utilitzen menys, a mesura que la nostra capacitat d’expressió oral i escrita perd qualitat. Tanmateix, els refranys continuen al seu lloc, per qui els vulgui fer servir.

Darrerament em ve tot sovint a la memòria un dels refranys més contrastats: Dels vells, els consells. Quanta raó! Tant si es vol reconèixer com sinó, les persones velles tenen moltes vivències i un seguit d’experiències acumulades que les persones joves farien bé d’aprofitar.

Antigament, els Consells d’Ancians eren unes institucions que ajudaven fomentar el bon govern d’una societat i les relacions cordials entre persones que les formaven. Van ser presents a la majoria de grups tribals dels cinc continents, i de forma destacada a les civilitzacions grega i romana. Altrament, el Consell d’Ancians, constituït a la República de Gènova al segle XII, tenia inicialment funcions assessores, per bé que al segle XV ja disposava de plena autoritat. Així mateix, a la Constitució de la República de França, aprovada el dia 22 d’agost de 1795, el Consell d’Ancians hi tenia un gran pes específic. Format per dos-cents cinquanta membres de més de quaranta anys d’edat, tenien potestat per aprovar o per rebutjar les lleis que proposava el Poder Legislatiu, i també podien escollir els membres del Poder Executiu d’entre les persones que se’ls oferien.

Capítol a banda mereixen els consells d’Ancians del poble gitano, que estan formats per persones gitanes que, en base a la seva trajectòria vital, destaquen per la seva honradesa i per defensar els valors de la cultura gitana.

Ara per ara i sobretot a les societats occidentals que presumeixen de ser més civilitzades, els Consells d’Ancians han desaparegut, per bé que es mantenen en les comunitats més tradicionals i als pobles indígenes. En l’espai cultural que ens és més proper, els ancians tenen un paper primordial al servei de la família, quan tenen cura dels néts i de determinades tasques domèstiques; i fa de bon veure com els néts que ajuden a cuidar tenen en ells un gran referent conductual. Decididament, les famílies que disposen d’avis i de besavis mantenen unes estructures familiars més sòlides que la resta de famílies, un patrimoni humà que transmet confiança i felicitat.

Malauradament, més enllà de l’àmbit familiar, la societat en molts pocs casos aprofita el gran bagatge de saviesa dels nostres vells, els seus valors humans i ètics referenciats en temps passats, la seva expertesa professional i, per damunt de tot, les seves dots per apaivagar tensions entre persones.

Evidentment, és a la vellesa quan les persones acumulen el major bagatge de coneixements i, tal com corrobora un altre refrany: «Com més vell, més cervell». D’aquest fet se n’han adonat algunes empreses, que consulten a persones ja jubilades al moment de prendre decisions importants. Aleshores es troben amb persones d’edat avançada que només volen aportar coneixements, sense buscar cap mena de reconeixement públic ni privat i que posen els objectius empresarials com a grans objectius a assolir. Alguns clubs esportius importants també s’han adonat de la importància de les persones que ajunten anys i expertesa, per tal demanar-los que tutelin determinats jugadors. Evidentment, es tracta de vigilar joves esportistes que cobren una milionada, però que han de procurar viure de forma el més ordenada possible, per no malbaratar la seva vida esportiva, i també la personal.

Un altre terreny on les persones velles podrien tenir una gran importància és en el de la política, sobretot en l’àmbit local. En aquest cas ens podem trobar amb alcaldes i amb regidors joves que accedeixen per primer cop a les responsabilitats d’un ens local, i que la seva experiència en aquest camp sigui limitada. Aleshores, fora convenient assessorar-se en altres persones que hagin ocupat els mateixos càrrecs, per tal de poder obtenir les opinions necessàries que els ajudin a prendre decisions amb més coneixements de causa. Malauradament i sobretot en el cas de persones joves, la seva joventut carregada de vitalitat pot fer-los creure que amb il·lusió i empenta tot es podrà aconseguir, malgrat que pel camí es trobin amb entrebancs insuperables que minimitzin les consecucions d’uns mandats que només duren quatre anys. I tant bé que els aniria evitar ensopegar en les mateixes pedres que els predecessors!

Com bé es pot suposar, no totes les persones velles tenen les mateixes qualitats, cosa que reflecteixen altres refranys, com és el cas de: «Com més vell, més mala pell» i «Del consell del vell, caga’t en ell», però tot plegat no ens ha de distreure de la gran vàlua humana del les nostres persones grans.

Per acabar, cal esmentar un darrer refrany: «Tal fas tal trobaràs», el qual anuncia que la nostra forma de procedir amb els nostres vells serà calcada pels joves, que en el futur reproduiran fil per randa les nostres virtuts o defectes. I si nosaltres hem escoltat els nostres vells els joves ens escotaran a nosaltres, de la mateixa forma que els tractem de forma adient sembrem una forma de fer que els nostres descendents empraran amb nosaltres.

Temas: