El maquis de la poesia en ‘Temps estranys’

Xavier Amorós, personalitat de la nostra cultura política i literària; pel meu gust, excel·lent prosista, deutor indiscutible de la cadència de la llengua apresa en Pla

La mort de Xavier Amorós, a punt del seu centenari el 2023, em porta el record de quan l’anava a veure a Reus per incloure’l a la primera sèrie dels Homenots del Sud (Ed. El Mèdol, Tarragona, 1994). Sabia bastant bé qui era, però fins als anys 1992-1993 no vaig tenir ocasió de comprovar-ho.

El seu «entregent» (com deia Josep Pla, a qui Amorós portà a parlar al Centre de Lectura) era proverbial, no només com a home d’ofici a Les Amèriques, sinó com a prototipus de la petita humanitat, urbana i rural, del Baix Camp, i tinc molts altres exemples personals que ho corroboren, entre els quals el meu molt enyorat compositor de Riudoms, Joan Guinjoan (1931- 2019).

A partir d’ara serà inevitable, també, l’enyorament d’aquest Homenot del Sud, un humanista que ha transcendit l’esfera local per a projectar-se sobre la geografia catalana sencera, tal com, en el mateix ram de l’escriptura, van assolir Gerard Vergés (1931-2014), des de Tortosa, o Josep Vallverdú (1923), des de Lleida, que ja ha arribat també als 99, l’edat en què ens acaba de deixar Amorós.

Arribats en aquestes edats, si un té ganes de fer coses i en sap, es pot haver viscut molt. És el que han fet.

Els seus llibres –reunits en cinc gruixuts volums d’Obra Completa, publicats amb el patrocini dels diversos ajuntaments de Reus, que ell em regalava quan el visitava– són la memòria continuada –reusenca, catalana i general– del que Amorós anomenà amb tanta precisió “Temps estranys”, que abracen gairebé tot el segle XX, i no només els llargs anys del franquisme –que ell va viure amb passió per desbancar des de la catalanitat popular, un socialisme responsable, però irrenunciable, i la solidaritat cap a l’emigració espanyola que arribava a Catalunya.

Per tot això –ajudant-hi aquella capacitat d’estar entre la gent, sense fer ostentació de la seva vasta cultura literària– ha estat valorat, estimat i respectat per una comunitat de lectors feta de proximitat i, per tant, de simpatia mútua, que és el que falta en els engranatges comercials dels grans circuits urbans.

L’entrada dels franquistes a Reus, a mitjan gener de 1939, té una escena impagable que ell mateix em contà: “Muchacho, ya se han ido los rojos?”. Tenia quinze anys (Paraules d’amor...), havia passat uns mesos refugiat a Almoster i a Pradell (d’on era el seu pare, paisatge que immortalitzà al llibre de poemes Enyoro la terra) i poc podia imaginar que quatre o cinc anys més tard, el 1944 i 45, formaria part –amb altres primers resistents de Reus (Amigó, Arnabat, Iglésies, Santasusagna, etc.)– dels anomenats Maquis de la Poesia, mantenint la memòria de la terra i de la gent derrotada, a través de la lectura de poemes vora les fonts i els boscos comarcals.

Llavors començà la llarga època dels Temps estranys, entre la clandestinitat més estricte i el tedi futbolístic dels diumenges a la tarda (refent els nuclis socials i catalanistes, intervenint al Centre de Lectura, formant part del jurat dels premis literaris, convocats en l’Aplec de Paret Delgada, de la Selva del Camp, una curta però intensa història de renaixement nacional entre 1960 i 1964, amb Raimon cantant, després d’haver estat tallat el fil elèctric del sermó de l’Arquebisbe de Tarragona, Arriba y Castro, en presència de la catalanitat resistent: de Soldevila a Triadú, de Francesc de B. Moll a Joan Fuster i, entre tants, de mossèn Ramon Muntanyola, de l’Espluga, i de Gabriel Xammar i Isidre Fonts, de la Selva, promotors de l’Aplec).

Amorós navegava per tot aquest entramat, i puc imaginar que algun contratemps devia tenir pel sol fet d’estar-hi. I és que va estar en totes les salses: autor, actor, traductor i director teatral; els primers llibres de poesia; els contactes amb la tropa del realisme social: Barral, Goytisolo, Carandell, Castellet, etc., tan vinculats a les platges de la Costa Daurada (Calafell, el Vendrell) i a Reus mateix, d’on era fill, també, un gran amic seu, Gabriel Ferrater (1922-1972).

I la coneixença, molt aviat, dels socialistes del Camp i del Penedès, en els dos triangles màgics: Tarragona-Reus-Valls i Vilanova-Vilafranca-el Vendrell, que formaren, els anys seixanta, l’empenta inicial del futur Partit dels Socialistes de Catalunya, amb Reventós de cap de fila.

Fins que la transició política (1975-1980) i els molts anys que van venir –sobretot amb el PSOE al poder, a partir de 1982– van començar a esmussar aquell antic vigor de revolta, per part de molts dels seus dirigents, i Amorós, que no s’havia compromès per acabar així, va estripar el carnet. M’ho contà ell mateix deu fer deu anys, quan començava l’onada independentista, la qual passa, també, per les corresponents turbulències.

En fi: Xavier Amorós, personalitat de la nostra cultura política i literària; pel meu gust, excel·lent prosista, deutor indiscutible de la cadència de la llengua apresa en Pla, i home d’una simpatia i verbositat que no cansava mai, deutora també d’una pagesia que adorava.

«La vida sería imposible si todo se recordase. El secreto está en saber elegir lo que debe olvidarse».