La guitarra, no, gràcies!

La mobilització institucional en favor del gran, megalòman, projecte turístic m’ha decidit a escriure sobre Hard Rock. No tinc intenció de refer les anades i tornades d’un projecte turístic, lúdic, immobiliari i de joc que fa una dècada que va i torna. Ens parlen, amb la intenció de guanyar legitimació en l’opinió pública, de milers de milions d’euros a invertir, de milers de llocs de treballs no qualificats, d’immillorables avantatges... Jo en discrepo i per això voldria alertar del que considero un error de grans conseqüències aquesta opció de «desenvolupament» del Camp de Tarragona.

Recordo les paraules d’un amic de joventut que emfasitzava els tres fenòmens que han canviat, per bé, aquest trosset de l’antiga Catalunya nova: la constitució del Consorci d’aigues de Tarragona (minitransvasament de l’Ebre), Port Aventura i la Universitat. Ens cal una mica de perspectiva temporal encara, però considero que aquest balanç és encertat. No deia res del polígon químic forjat al tardofranquisme, es referia a processos i polítiques públiques dutes a terme gràcies a les competències de l’autogovern de Catalunya es a dir a decisions adoptades per la presidència de la Generalitat, el Parlament i el Consell executiu.

Les organitzacions empresarials reunides per la Cambra de Tarragona van rebre el suport d’alcaldies i institucions. L’objectiu era fer pressió per accelerar aquest «Bienvenido Mr. Marshall» que retratà el cinema del director Luis Garcia Berlanga en referència al fet de que la rifa havia tocat amb els pactes de l’Espanya de Franco amb els Estats Units d’Amèrica: crèdits, bases militars, importació de tractors i vehicles... El Mr. Marshall actual es focalitza en el Hard Rock ja que es pretén aconseguir beneficis privats amb la intensificació turística: casinos, hotels, cultura del treball de base multinacional... El Parlament ho va avalar i ho considero equivocat, francament.

Succeeix, que són conegudes les petjades de tot tipus d’una opció turística depredadora del paisatge. Us imagineu la gran guitarra, edifici per al lleure, del doble d’alçada que l’atracció del Dragon Khan? Un primer impacte visual i en la meva opinió representatiu de la colonització multinacional americana sobre el nostre paisatge prou destartalat amb instal·lacions industrials i múltiples afectacions d’infraestructures. Aquesta opció del Centre Recreatiu Turístic seria una activitat intensiva en recursos escassos com l’aigua i multiplicador de residus urbans com de colls d’ampolla en la xarxa de mobilitat. És també sabut que les zones d’especialització turística no tenen pas la renda per càpita gaire alta pels baixos salaris i el poc valor afegit de l’activitat.

És aquesta l’opció de «nova economia» que necessita tant Catalunya com el Camp de Tarragona? No, no ho crec. Economistes i geògrafs han debatut i dit la seva. No ho és, més aviat diria que es repeteix el cicle que ens ha modelat perquè som el Sud. El Sud sociològic i cultural que acull industries perilloses, instal·lacions nuclears i que a la Costa Daurada fa compatible dues activitats tant diferents: química i turisme; en diuen «el model Tarragona» que sembla que les ha fet compatibles.

I doncs, he titulat «La guitarra, no, gràcies!» perquè el que necessitem és superar la síndrome de sud que existeix en zones del món i a l’interior de la UE o dins dels estats nació o dels Països catalans o del Principat. Arreu. I, per fer-ho, hem de sortir de la perenne actitud passiva de la societat civil i començar per articular energia i suport al voltant de la Plataforma Aturem Barcelona World –així va començar, o Eurovegas, més endavant. Haver canviat la denominació pot ésser preformatiu, com tantes vegades que no altera l’objectiu, sinó que el fa més «acceptable»-. El refús als primers planejaments fins a la redacció del Pla Director ha aconseguit victòries en sentències judicials a les al·legacions presentades per GEPEC i la Plataforma. La manca de respecte, el més mínim, a requeriments mediambientals era brutal. En democràcia, el debat i el compliment de les normatives que ens hem donat s’ha de promoure. No tot s’hi val.

Hem de saber interpel·lar als partits polítics que hi donen suport quan saben que fomentarà la ludopatia, la prostitució, el treball precari, l’efecte crida a més immigració que, anys a venir es traduirà en suport a l’extrema dreta que campa pel món.

No seria prou més intel·ligent, fins i tot per qui vol vendre els terrenys pensar en les estratègies que la Càtedra Regió del Coneixement, dirigida per l’exrector Xavier Grau i la Diputació presidida per Josep Poblet havien imaginat en l’horitzó de 2040? Ho seria.

Una manca de respecte cap al «territori» en atorgar l’etiqueta d’«icona única i singular» i «d’identitat paisatgística pròpia» a un projecte urbanístic de base americana, estèticament impugnable que pretén construir edificacions hoteleres de fins a 90 metres d’alçada com bestieses així han construït a Eivissa, Madrid o Tenerife i Marsella, però la nostra singularitat és la guitarra, el símbol de qui fa la inversió. Intentem visualitzar, doncs, edificacions un terç més altes que l’edifici Atlàntic de la Tarragona o que dobla el Dragon Khan de PortAventura. Ho reitero perquè em sembla pedagògic.

És un megaprojecte, que, ultra implicacions ambientals, de mobilitat, social i culturals comporta la persistència en un model de creixement econòmic propi del passat que no avança cap als Next Generation de la UE ni cap a l’economia del coneixement, digital i verda que necessitem.