Crònica sentimental d’Els Segadors

El proppassat dia 12 vaig fer un fil al Twitter que ha trencat tots els registres de la meva modesta acció piuladora: 3.278 ‘m’agrada’, 1.289 retuits i 99 comentaris. Explicava molt succintament que el mateix dia de feia cinquanta anys –Torredembarra, 1972– vaig tocar Els Segadors amb l’harmònium al moment de l’elevació de l’ofici de la patrona de la Guàrdia Civil. El senyor rector em va demanar l’himne nacional i talment vaig fer, però ell esperava la Marxa Reial. No vaig tornar a tocar fins que va arribar mossèn Anton Morell i Jansà, que ens va venir a buscar al pare i a mi per a les misses vespertines dels dissabtes i diumenges de l’estiu. Vaig tocar, aleshores ja el magnífic orgue barroc restaurat, durant vint-i-cinc anys: en números rodons, unes cinc-centes misses.

Vaig saber que Els Segadors era l’himne nacional de Catalunya de ben petit: m’ho va explicar el pare, me’l va cantar amb la seva prodigiosa veu de tenor i quan vaig llegir solfa em va plantar al piano una partitura antiga –del temps de la República, és clar–, que encara tinc. I per unes coses o altres, Els Segadors ha anat entrant i sortint de la meva vida. Quan ja vaig tenir capacitació musicològica, vaig teoritzar que un himne en mode menor recollia millor els sentiments nacionals més íntims –els que fan escoltar-los amb la mà al cor– que l’habitual grandiloqüència en to major. Amb tots els respectes pels excepcionals himnes alemany, de Haydn; anglès, de Haendel; i La Marsellesa ‘de’ Berlioz. Vaig escriure a l’Avui i La Vanguardia reivindicant que Els Segadors fos declarat himne nacional de Catalunya, que no ho havia estat estatuàriament mai. Rafael Subirachs va enregistrar la versió històrica Catalunya, Comptat gran, al disc Bac de Roda, que tanmateix es va exhaurir i va desaparèixer. Quan vaig dirigir el programa de música clàssica a BTV, l’any 2003, el vam enregistrar de nou en vídeo i àudio, si més no perquè en quedés algun testimoni de qui el va cantar per primer cop legalment, al Festival Gespa-Price de la Universitat Autònoma i encabat al festival de Canet, davant de quinze mil persones, el 1975.

Quan, el juny de 1991, Paco Ibáñez va debutar al Palau, al final jo l’esperava a les bambolines i es va empescar que volia cantar Els Segadors. Enmig del munt de bisos, li vaig escriure la lletra, que se la va posar al faristol, i vam buscar els acords idonis per a la seva tessitura. Ho va cantar i va emocionar. Des d’aleshores, ell, que és molt de posar renoms, a mi m’anomena «Tremoli l’enemic».

Una de les primeres coses que vaig poder contribuir a fer quan vaig entrar al Govern de la Generalitat va ser portar Subirachs a cantar Els Segadors històrics a la primera Diada que vam organitzar al Parc de la Ciutadella, l’any 2004. El president Maragall i el conseller primer Bargalló em van assignar els afers musicals que arribaven al Departament de Presidència. Allà vaig poder influir directament per tal que Els Segadors anés més enllà de la resolució parlamentària de 1993 i fos declarat himne de Catalunya a l’Estatut de 2006. I, al costat de l’amic Jaume Badia, director d’Anàlisi i Prospectiva, melòman i sensible al tema, ens vam encarregar d’endegar una versió nova de l’himne, que recuperés la força de la mobilització que li havia imprès Oriol Martorell quan la va dirigir a la primera Diada en Llibertat, Sant Boi, 1976.

El president em va comissionar per tal que li fes la proposta a Antoni Ros Marbà. El mestre em va encomanar buscar versions últimes d’altres himnes, de manera que em vaig posar en contacte amb els consolats de França, Alemanya i Anglaterra per aconseguir partitures. El 2 de setembre de 2005, Ros Marbà presentava la seva partitura al president mentre l’anava il·lustrant al piano de la Casa dels Canonges, i l’estrenava per la Diada d’aquell any, dirigint ell mateix l’OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música. Aquella versió es va enregistrar i a hores d’ara encara és l’oficial. En Badia i jo ens hi referim com ‘els nostres Segadors’, i el mestre ens va regalar i dedicar còpies manuscrites de les partitures.

La versió que vaig tocar a Torredembarra la vaig harmonitzar en do menor i la vaig tocar amb respecte patriòtic i litúrgic. Després en vaig fer una per a piano de la qual estic content perquè la vaig escriure a dues veus, fent ‘cantar’ la mà dreta i l’esquerra, en l’agosarada tonalitat de fa sostingut menor. La penjo al Twitter cada 11 de Setembre.